Una de les coses que més em sorprenen del Camp Nou (l’estadi del Futbol Club Barcelona, per als no iniciats) és l’escàs repertori de càntics que hi prolifera. És sorprenent que un país tan avesat al cant i amb un cançoner popular tant abundant com el nostre disposi d’una tradició de càntics tant pobre i sovint manllevada d’altres estadis de l’Estat espanyol.
Que jo recordi al Camp Nou només hi ha el crit simple i contundent “Barça, Barçaa, Baaaaaaarça” d’animació, el “olele olala, ser del Barça és lu millo que hi ha” preferit només quan l’equip acaba de marcar o quan va guanyant (lamentable en tots els sentits), i la cançó oficial del club, que només s’entona al sortir l’equip al terreny de joc al principi del partit i al final del matx. També hi ha algunes tonades més, com al manllevat del món taurí castellà “ooolé, oolé, ooooooolé” (i que molts cantem suprimint la ela perquè soni “oooé, ooé, ooooooé”) que apareix quan els jugadors es van passant la pilota entre els contraris de forma magistral, i la sardana “lalalalalalaralaaaaaa lalalalaaaa lalalaaaaa” que també es canta de forma espontània.
Tant costaria crear un càntic propi, amb una melodia extreta de l’abundant repertori popular català i amb una lletra a l’estil del “You will never walk alone” del Celtics de Glasgow? Per cert, avui hem sabut que seran els nostres pròxims rivals a la Lliga Europea. Aviam si algú s’hi inspira!
Un apunt: la castellanització del vocabulari i els càntics del món del futbol també és un fenòmen que es dóna a la cultura traquera valenciana, tal i com denuncien els mestres traquers valencians en aquest més que recomanable llibre pels amants del foc: http://www.festes.org/media.php?id_media=940.
