Acostumo a desplaçar-me en moto per Barcelona. Fa uns anys ho combinava amb una bicicleta, especialment durant la primavera i l’estiu, fins que, quan em vaig canviar de pis i, en tenir que aparcar-la al carrer, un dia va desaparèixer. Un fet per desgràcia força habitual en aquesta Barcelona postmoderna. Ara sempre vaig en moto. I com que anant en moto es té força temps per rumiar, ja fa temps que maduro un pensament: a les ciutats, els semàfors i la seva lògica ens converteixen en persones més obedients del compte, més dòcils i submissos del que és necessari, del que marca el sentit comú.

Jo em vaig criar en un poble on només hi havia un semàfor… i tothom se’l saltava perquè quasi mai no venia ningú per l’altre cantó. Era l’època en què el casc encara no era obligatori per als motoristes, i anar en moto era una experiència que et connectava amb l’entorn. Al meu poble segueix sense haver-hi semàfors… perquè no fan falta. Recordo que quan vaig tornar de la primera expedició etnogràfica al Nepal vaig passar uns dies que em saltava els semàfors, sobretot quan fer-ho no implicava saltar-se també el sentit comú: ho feia quan no venia ningú per l’altre carrer, quan no hi havia perill. Com quan era petit, al poble. Aquesta vegada duia l’inèrcia de la manera de fer nepalesa: conduïa la moto com ho havia fet, durant sis mesos al Nepal. En aquella època (parlo de l’any 2001), en tot Kathmandú només hi havia un semàfor… i no funcionava! Però en canvi, la ciutat, i el trànsit, sempre fluïa. Hi havia abundants embussos i problemes de circulació, però mai estaves aturat. Mai. Amb la moto sempre havies de cercar un pas alternatiu, un espai per on passar, entre autobusos, cotxes, transportistes, vaques i gossos. Sempre podies espavilar-te, d’una manera o altre. Sempre hi havia un camí per tirar endavant. Mai estaves aturat. La conducció era més difícil, certament, i calien els sis sentits per fer anar la moto, però mai, repeteixo, mai, estaves aturat quan una màquina t’ho manava.

No sóc ingenu i entenc perfectament que en una ciutat els semàfors acompleixen una funció important: gestionen el trànsit de vehicles. Però el que m’interessa remarcar amb aquest escrit és l’efecte que tenen els semàfors de les ciutats en la ment i el caràcter de les persones, dels ciutadans que van a l’interior o damunt d’aquests vehicles. Els semàfors t’obliguen a aturar-te quan està vermell i a avançar quan està verd. Fins aquí, res de nou. Ara bé, el tema és que aquestes dues petites obligacions sempre ocorren quan ells, els semàfors, volen. No quan tu vols. És el semàfor, i el programa que hi ha dins, qui decideix per tu. I això és així independentment de tot. De si hi ha trànsit o si no, de si passa algú caminant o no. Verd=passar i vermell=aturar-se. I punt. I si et saltes un semàfor, doncs multa al canto… No importa que no hi hagi perill: si incompleixes aquest sant sacrament de la jungla de l’asfalt i t’enxampen, has de pagar-ho. Almenys així funciona a la Barcelona postmoderna -on, per cert, les multes també són un recurs que fa servir l’administració local per ingressar diners extres en temps dolents-. I que consti que fa molt temps que no em posen una multa.

Aquesta característica dels semàfors, de dictar quan i com s”han de fer les coses, fa que ens convertim en persones obedients. Passem moltes hores conduint i el fet de fluir o no, el fet d’estar tota l’estona en moviment o d’estar aturant-te i tornant a arrencar cada vegada, acaba influint en el caràcter de cadascú. És un impacte poc visible, si vols, però hi és. És com la gota malaia, que poc a poc va esquerdant la roca. La ciutat, i els semàfors fan ser més obedients del compte, o si més no, més obedients del que marca el sentit comú. Perquè entre el sentit comú (de no avançar quan avancen els altres) i la imprudència (de posar en risc les vides d’altres o de provocar un accident), hi ha un gran ventall d’opcions possibles. Em sembla que és en Paul Virilo que diu que tota tecnologia té associada el seu accident. A mi em sembla que vivim en un món en què, sobretot a les grans ciutats, s’està lluitant obsessiva i permanentment contra els accidents. Oblidant que un accident és això: un accident. A ningú se li acudiria anar pels carrers amb un casc per evitar que et caigui un test al cap, però en canvi, ningú qüestiona el fet obligatori pels motoristes de dur casc. És bo prendre precaucions i tenir l’opció de dur un casc protector, si es desitja, però entre això i estar obligat a dur-lo hi ha un tros. Doncs el mateix amb els semàfors. Ja fa temps que penso que la pressió de les companyies asseguradores i la mala gestió (o la manca de recursos!) de la sanitat pública hi té molt a veure, en aquesta obsessió per la seguretat viària. Suposo que a més a més deu tenir alguna relació amb tota aquesta cantarella de les “guerres preventives”…

En contraposició als semàfors, que dicten als humans el moment en què han d’avançar amb els seus vehicle i quan aturar-se, hi ha els passos zebra, en què és l’humà el qui ha de decidir si es pot passar o es pot aturar-se. Aquesta delegació de responsabilitats, imperceptible, em sembla importantíssima per distingir una ciutat màquina d’una ciutat humana. D’un món dominat per les màquines a un món dominat pel civisme i el sentit de la responsabilitat. Com que la supressió dels semàfors és una cosa utòpica i que va per llarg, el mínim que podem reclamar és que se’n maximalitzi la seva eficiència: que s’utilitzin semàfors que duguin inclosos xips intel·ligents, un tipus de ginys que, si donem un cop d’ull a la Xarxa, segur que descobrim que ja existeixen. Serem igualment obedients, perquè no dixaran de ser semàfors, però almenys no perdrem el temps absurdament.