El Cant de la Sibil·la és un dels cants més emotius i impressionants del repertori popular català. Malgrat que es canta a tot el país, des de l’Alguer a Ontinyent passant per Vic, Barcelona o Gandia, és a Mallorca on el cant manté més vigència. S’acaba de publicar un magnífic i imprescindible DVD que documenta abundantment, en vídeo, les diferents tradicions sibil·leres de les esglésies de Mallorca. Jo només hi trobo a faltar algun apunt d’etnografia comparada i alguna hipòtesi (ni que sigui per descartar-la) sobre el possible origen (i per tant el sentit) del ritus sibil·ler. I com que ningú s’hi atreveix, llanço algunes consideracions…
Les primeres concomitàncies formals que trobem de la sibil·la amb d’altres personatges del nostre folklore són Sant Miquel i Sant Nicolau. En ambdós casos, els nins que els representen van armats amb espases. En el cas de Sant Miquel, la sibil·la s’assembla també en un altre petit detall: les plomes que duu al barret o a l’esquena. Les plomes tenen el simbolisme de l’ascensió mística, del vol iniciàtic o de l’experiència enteògena. En el cas de Sant Nicolau, a més a més, se sap que el dia de la seva onomàstica (molt proper al 24 de desembre) els nens sortien al carrer a fer captes i tenien permís per matar qualsevol dels galls que aquest dia trobessin pel carrer. En aquest sentit, cal tenir en compte que la Sibil·la es canta durant la missa de la nit de Nadal, el 24 de desembre al vespre, anomenada “matines” a Mallorca, però popularment coneguda per Missa del Gall al Principat.
El Cant de la Sibil·la té, a més a més, molts paral·lelismes amb ritus que encara es fan en cultures arcaiques asiàtiques o africanes. Sense anar més lluny (bé, una mica) aquest any vaig ser al Nepal i vaig poder ser testimoni d’una espècie de cosa sibil·lera… La cerimònia s’anomena Kharga Jatra o Processó de les Espases i té lloc l’endemà del dia del Dasain, que vindria a ser com el nostre Nadal.
La cosa va anar així: després de realitzar uns sacrificis rituals a una divinitat hinduista newar, uns sacerdots, que havien begut la sang dels animals sacrificats, es van dirigir, espasa en mà, cap un indret on la gent els demanaven coses sobre el futur de la comunitat i ells responien. Aleshores la gent semblava interpretar les respostes en funció dels seus moviments.
Amb totes aquestes concomitàncies formals i apunts d’etnografia comparada em permeto llançar una hipòtesi. En la meva opinió, és imaginable que els antics habitants del nostre país fessin que, mitjançant una preparació especial, la sibil·la executés un ritus especial i que s’assembla en alguns elements amb el que encara fa ara. Ben podria ser que mitjançant diferents procediments, com el sacrifici d’un gall, el dia que començava l’any o en algun altre moment d’un calendari arcaic perdut, feien que els déus (o divinitat) entressin en el cos del nin (o en el d’un sacerdot, doncs podria ser que la sibil·la fos cantada antigament per sacerdots especialment preparats). El déu que encarnava la persona preveia l’esdevenidor, una cosa que els antics veien en la manera com entonava el cant aquell any la sibil·la i sobretot en com queien les neules que hi havia penjades al temple al tallar-les amb l’espasa (tal i com es documenta en molts indrets). Segons passava el ritus, seria l’any que començava… Probablement el sibil·ler executava el ritus en una espècie d’èxtasi i d’aquí les plomes.
Bé, ja sé que és una suposició sense fonaments acadèmics, i una generalització a partir del cas nepalès i de certes concomitàncies formals amb d’altres personatges cristians, però tampoc és la meva intenció formular una tesi ben estructurada, si no només apuntar algunes idees que ronden pel meu cap després de veure aquest magnífic treball editat pel Consell de Mallorca.
1 comentari
Antònia diu:
7 abr 2011
Sempre m´ha interesat aquest tema
Gràcies