En B es dirigeix a peu a la Fira de Nadal que hi ha al voltant de la plaça de la Sagrada Familia de Barcelona. Ha d’escriure un article per una revista sobre aquesta fira que va néixer per descongestionar l’encara avui atapeïda Fira de Santa Llúcia de la Catedral. Una vegada ha parlat amb els organitzadors i ha pres bona nota de diferents aspectes històrics i etnogràfics que vol remarcar, es passeja tranquil·lament per les parades a la recerca d’un caganer pel pessebre.
Primer pensa en regalar-ne un a cada un dels seus sis companys de feina, però finalment opta per comprar-ne només dos, i tots dos per ell. Es tracta de dues figures de fang amb aspecte més aviat clàssic, amb l’única postura possible de quan es vol defecar a l’aire lliure. Cap d’ells representa a personatges d’actualitat. El primer dels caganers duu barretina, una bufanda verda i un tros de paper de vater a la mà dreta. El que confereix més originalitat a aquest primer caganer, que és una mica més gran que l’altre, és que li han pintat la cara com si estigués apretant ben fort, amb un ull mig tancat. Quasi bé s’hi poden percebre les arrugues que es dibuixen a la cara quan un es proposa empènyer amb totes les seves forces. L’altre caganer és més petit. També duu barretina, però aquest fuma pipa i està protegit per una manta que li cobreix tot el cos. Una vegada arriba a casa, en B deixa els caganers al costat d’un siurell mallorquí i d’una guardiola de fang que hi ha sobre una estanteria blanca plena de llibres, a la sala d’estar.
L’endemà al migdia, quan en B obre la porta de casa es troba que és plena de mosques. I no unes mosques qualsevols, si no unes senyores mosques, almenys tant grans com la punta del dit petit. En B no hi dóna massa importància i relaciona les mosques amb el bon temps que encara fa. Tenint en compte que malgrat ser a principis de desembre, encara no fa massa fred, sobretot si fa Sol, com ara al migdia, és normal que encara hi hagi mosques. Amb aquest raonament, en B obre la finestra perquè les mosques marxin i es posa a cuinar.
Ara bé, el mateix dia a la nit, quan de nou arriba a casa, en B es troba que la quantitat de mosques no només no ha dismunuit si no que ha augmentat tant que la seva presència es comença a fer molesta. Aleshores comença a pensar que hi passa alguna cosa extraordinària. S’asseu a la cadira i pensa què pot ser. El que primer li ve al cap és que segurament hi ha un aliment en mal estat. Es dirigeix a la cuina i mira i ho remira tot. Peròres de res. Ni rastre de que alguna cosa estigui podrida a la despensa. Aleshores, es resigna a trobar una explicació lògica i, a cops de poster recargolat, mata una per una totes les mosques que va trobant. Més de trenta. N’agafa els cadàvers amb un paper i els posa dins les escombraries.
Unamica més tard observa que passa alguna cosa més: no hi ha manera de desempallergar-se dels insectes. Cada vegada que marxa una estona de la casa i en torna, com ara, que ha baixat un moment a comprar la premsa del dia, les mosques reapareixen. I ell les torna a matar totes. No hi ha manera d’aturar-ho. Després de dutxar-se, igual: les mosques hi tornen a ser. Cada vegada que deixa neta de mosques la sala d’estar i en torna al cap d’una estona, sigui pel que sigui, hi ha unes deu mosques més. I així anar fent ….
La segona nit, cansat i deseperat, s’asseu a la cadira i mentre veu una nova mosca volant, en un atac d’extranya lucidesa, com si hagués trobat una resposta, gira el cap amb un moviment brusc i fixa la seva mirada cap als dos caganers que hi ha damunt l’estanteria. El temps sembla aturar-se i mig somriu. “No, no pot ser”, es diu a ell mateix. Però, gat escaldat com és respecte al poder de les coincidències i al món dels símbols, s’apropa lentament a les figures, les gira amb la mà i, comprovant que tenen la tifa que els pertoca, les guarda en un calaix que hi ha al menjador. L’endemà al matí, ja no hi ha ni rastre de mosques.
