M’expliquen que un any més, una vegada aquesta nit hagi estat estat baixat del bosc fins a la plaça del poble de Matadepera, demà es tornarà a utilitzar una grua per aixecar el Pi de Sant Sebastià. D’aquesta manera es volen evitar “riscos innecessaris”. Aquesta és una mesura que ja es va adoptar l’any passat, quan en fa dos, en l’aixecada, el pi va relliscar i es va endur per davant a dues persones. Sóc totalment contrari a l’ús de la grua per a aixecar el pi. Enguany diversos “germans” també han criticat aquesta decisió i preparen una baixada alternativa…

Fa temps que segueixo festes amb arbres d’arreu del món. En un principi creia que aquest era un ritus exclusiu de Matadepera, però després vaig veure que era present a moltes altres poblacions catalanes. També em pensava que era un ritus català, però ara, després de conèixer el ritus al Nepal, durant l’impressionant Bisket Jatra, i de saber que es fa a tot arreu del món, he vist que és un ritus universal. Finalment, em pensava que era un ritus propi de l’hivern, però ara també sé que es fa al llarg de l’any, en moments molt diferents, en ple cicle hivernal, però també a l’inici de la primavera.


(Bisket Jatra, a Baktapur, al Nepal)

Així doncs, amb els més de deu anys que empaito aquestes celebracions, m’he convençut que més que una festa, les festes amb arbres són un tipus de festa, una modalitat de celebració. I que més que una festa, són un ritus. Durant tots aquests anys he vist efectuar aquest ritus en l’àmbit familiar i també en el col·lectiu. He vist l’arbre com a eix d’una foguera verda, al voltant del qual els animals fan tres tombs i es representa una obra parateatral. L’he vist com a l’arbre de Nadal que aixopluga el pessebre monumental del poble. Però també com a pal cerimonial que indica l’arribada de la Primavera, o de l’any nou. I també he sentit que, en alguns pobles, per desavinences ideològiques, s’havien arribat a aixecar dos arbres diferents. I fins i tot he vist com s’atribueix a l’arbre el paper d’una divinitat a qui es fa culte i que cal aixecar en un plaç de temps determinat si es vol que l’any que s’inicia sigui propici. En resum, el ritus de l’arbre és un continent làbil que es metamorfoseja per poder contenir diversos significats i simbolismes.

 
(Fent culte a l’arbre, abans d’aixecar-lo a Bhaktapur, Nepal)

En tots aquests anys també he après que el que mou a les persones a participar en aquest tipus de festes, més que saber-se partícips d’un culte arcaic (d’on sense dubte aquesta pràctica procedeix) o només pel fet de perpetuar una tradició pel sol fet de ser una tradició, és el sentiment d’estar fent poble. Anant a buscar l’arbre, tallar-lo, baixar-lo a plaça, replantar-lo i pujar-hi a dalt  o bastir-lo amb ramatge verd, el que es fa és, per una banda, reafirmar-se en el fet de ser d’aquell poble (la identitat local) i per l’altre, obtenir el gaudi de saber-se creador, partícip de la dinàmica social del municipi. Amb els anys doncs, he après que la tradició del pi, més enllà de connotacions religioses (arcaiques o actuals) és un ritus social, de socialització. Un ritual que alhora és el fruit d’una comunitat humana però que al mateix temps també la crea. I tot això passa perquè aquella comunitat té un repte que cal dur a la pràctica i que implica un cert risc.


(L’arbre arriba a plaça a Matadepera)

Per això estic absolutament en contra d’utilitzar la grua per posar dret el pi. Perquè posar-lo dret amb grua impossibilita un dels actes fonamentals d’aquest ritus: que amb la força de tots s’aconsegueixi superar un repte col·lectiu no exempt de risc. L’enginy, la força, la coordinació, el treball en equip i l’experiència són imprescindibles per baixar el pi i posar-lo de nou d’empeus. I això implica que cal posar-se d’acord, organitzar-se, i demostrar que s’és fort, que es té valor. A més a més, utilitzar la grua implica creure que les celebracions s’han de fer perquè toca i prou, que es poden dur a terme de qualsevol manera… que els mitjans justifiquen els fins. És pensar que com “més aviat ens ho traguem de sobre millor”. És capar la il·lusió. És el recurs fàcil… agafar-se a l’argument populista d’estar per la “seguretat” per carregar-se un dels elements més importants d’aquesta celebració: el fet que hi ha risc i que cal afrontar-lo col·lectivament. El risc, el perill, és l’element essencial d’aquesta festa. Sense dificultat per aixecar el pi, per baixar-lo a plaça, etc no hi ha festa. És evident que els accidents no són desitjables, però el fet de voler evitar-los a tota costa no ens ha de portar a canviar certs aspectes fonamentals de la celebració… perquè si no, acabaríem per deixar de fer-la. Si portéssim l’argument que justifica lús de la grua fins a les darreres conseqüències, també podríem baixar el pi amb un camió (com he vist fer en altres pobles) o senzillament, deixar d’assumir riscos innecessaris i acabar amb la tradició. I santes pasqües.


(Estirant la corda per aixecar el tronc, a Bhaktapur, Nepal)

Sigui dit de pas que també sóc contrari a que hi hagi un cordó de seguretat al voltant del pi format per gent amb armilles reflectores, de la mateixa manera que sóc partidari radical  d’eliminar les tanques de les festes populars.  Si bé és cert que és un bon sistema per delimitar els que porten les forques, l’ús d’armilles ha estat sovint un pretext per atorgar una “categoria” superior als que la duen. Les festes populars no necessiten de policies ni de cossos de seguretat, ni de categories. Ni de gent que vetlli pel seu correcte funcionament. És cert, i important, que en l’organització de la baixada i en l’aixecada del pi cal un cert ordre -una certa, mínima, organització i adequació a les formes-, però aquest ja es crea durant l’acte de forma espontània.

Em sembla que això és el que, de fons, hi ha en tota aquesta qüestió de les grues: utilitzar pretextos per imposar una determinada manera de fer festa. Un problema de tarannà de certs membres de l’organització…

PD: 11 de gener de 2009. Torno de la baixada del pi. Enguany, la controvèrsia ha generat més expectació que mai. Als focs, menys gent que de costum i la incògnita de si amb els que érem podríem baixar el pi, que enguany feia 19 metres, fins a plaça. La baixada alternativa ha congregat força jovent i s’ha fet abans amb un pi més petit. És la primera vegada a la història que Matadepera planta dos arbres en comptes d’un. Tothom n’anava ple i no es parlava de res més. I una conclusió en boca de tots: ha mancat diàleg i no pot ser que una festa com aquesta, que serveix per unir la gent del poble, hagi provocat aquesta situació. L’entrada del pi “oficial” a plaça ha estat un xic accidentada, amb algunes batusses entre uns i altres. Demà aixecaran el pi amb una grua, però estic segur que alguna cosa ja ha començat a canviar…

Pots llegir la segona part de l’article aquí: El pi, la grua i el risc en les festes populars (II)