Aquest cap de setmana es tornarà a celebrar a Matadepera la primera part de Festa de Sant Sebastià, que inclou el ritus de la baixada i posterior aixecada d’un gran pi. El cap de setmana de Reis vaig ser a la Cavalcada i em van comentar que encara no s’havien afrontat els problemes de l’any passat i que tot apuntava que enguany hi tornarà a haver dos pins…

Tota festa és un reflexe de la comunitat que la realitza i per tant, que hi hagi dos pins indica que a Matadepera hi ha dues posicions en conflicte. I això passa en una festa –la del Pi- que precisament el que pretén és que el poble estigui unit en la realització d’una tasca comuna. Com que no visc habitualment a Matadepera i sóc fora de la dinàmica social que genera la festa, m’és impossible prendre part en les discussions, necessàries i no exemptes de tensions, que hi deu haver hagut les darreres setmanes al poble. Però com que he vist moltes festes d’arbres durant els deu anys que dura l’aventura de festes.org, puc aportar una visió diferent a la d’algú que viu el dia a dia dels preparatius de la celebració.


Abans de la baixada, Matadepera 2009

En post anterior em manifestava contrari a l’ús d’una grua per aixecar el pi. No només m’hi reafirmo si no que a més a més sóc partidari d’utilitzar mètodes totalment manuals per efectuar el ritus: des de la tallada de l’arbre al bosc fins al seu reaixecament a plaça. I no per cap qüestió romàntica: senzillament perquè són els més segurs que conec sense que en resulti afectada la tensió, l’excitació i el risc que implica l’execució d’aquest ritus. Ara bé, tal i com sóc partidari de utilitzar mètodes tradicionals per aixecar l’arbre també sóc totalment contrari a perpetuar aquesta situació insòlita que fa que a Matadepera hi hagi dos pins.


Pancartes de l’any passat a Matadepera

Darrerament s’ha argumentat que el principal escull del problema és la mida del forat que es fa a terra per posar-hi el tronc dret. I que fent més gran el forat es guanyaria en seguretat. Pot ser. Segurament tenen raó els que ho argumenten, però això no resoldria el problema de fons. I és que a mi em sembla que el principal problema d’aquesta festa a Matadepera és la pròpia configuració urbanística de la plaça on es fa l’acte, la Plaça de Cal Baldiró, que ha determinat la orientació amb què s’ha aixecat l’arbre en els darrers anys. Ras i curt: crec que aquesta plaça no és el millor lloc on efectuar el ritus.


Mirant de posar dret el Yasin a Bhaktapur, Nepal 2007

La plaça de cal Baldiró és una plaça quadrada, més aviat petita -almenys en relació a l’alçada dels pins que s’utilitzen a la festa-  rodejada d’edificis baixos i amb només quatre “sortides”: el Passatge del Rellotge i tres carrers -el de sant Isidre, el d’Antoni Genescà i el de l’antic frankfurt, el que dóna al carrer de Terrassa. Tradicionalment, si més no modernament, el pi s’ha situat al bell mig d’aquesta plaça, situant el tronc a terra estirat pel carrer de sant Isidre per tal de poder aixecar-lo de cara a la cantonada que hi ha entre el geriàtric i el Passatge. Abans que fes la seva aparició la grua, en els arbres que hi ha en aquesta cantonada s’hi fixaven les cordes que permetien, gràcies a un mecanisme d’escalada, ajudar als que eren a l’altra banda (aguantant les forques sota el tronc), a posar l’arbre dret. Això havia de ser així perquè materialment no hi ha suficient espai, suficient recorregut, entre el forat on s’introdueix el peu de l’arbre, al bell mig de la plaça, i aquest racó de plaça, per utilitzar les llargues cordes amb què es podria ajudar als de les forques des de l’altra banda. Les cases que hi ha impedeixen el pas d’uns hipotètics cordistes.


Mans sobre el xop

Hi hauria la possibilitat de mirar de canviar la orientació amb què tradicionalment s’ha aixecat l’arbre. Una opció seria arrepenjar el tronc a l’edifici –el mateix que ara impedeix l’ús de cordes- i estirar les cordes pel carrer de sant Isidre… També es podria encarar l’arbre mirant al Passatge i estirar per l’altre banda o bé posar-lo estirat amb la copa davant el forn i estirar per l’altra banda. Totes elles em semblen males solucions, parxes que no impedeixen resoldre el problema de fons. Suposo que no dec ser el primer en pensar en això i m’imagino que l’ús del mecanisme d’escalada i les cordes lligades als arbres ja van ser, en el seu moment, una resposta –dolenta- al problema.


Plantada del maig a Òrrius, 2009

La configuració de la plaça, juntament amb l’alçada del pi, provoca també un altre inconvenient: la partició del ritus en dues jornades, un inconvenient que afecta al ritme de la celebració. El primer dia es porta l’arbre a plaça i l’endemà s’aixeca. Jo sóc partidari que aquestes dues operacions es facin el mateix dia, avançant, si cal, l’horari d’inici de les celebracions i variant-ne alguns aspectes, com el procés de pelar el tronc. La baixada del pi i la seva posterior aixecada té molts elements que la podríen convertir en una celebració de referència a la comarca… però en arribar a plaça i deixar l’arbre a terra es talla tot en sec: un breu esclat d’alegria i després tothom al bar sense saber massa què fer. L’arbre es deixa a terra fins l’endemà, quan es pela i es posa dret. Penso que valdria la pena mirar de tancar la primera nit ja amb l’arbre alçat. Al Nepal, per exemple, però també a Pollença i en tants altres pobles catalans, quan l’arbre arriba a plaça ja s’aixeca. En alguns d’aquest pobles fins i tot es deixa amb una certa inclinació per tal que els participants puguin escalar les cordes amb què s’ha posat dret fins a tocar el tronc. Qui arriba dalt el primer es considera un afortunat i es guanya els aplaudiments dels altres. Per cert, no m’estranyaria que, antigament, a Matadepera la cosa ja hagués funcionat així, d’una forma més espontània i amb més ritme, i que precisament aquesta sigui la llavor, l’origen, de l’actual concurs de grimpaires.


Grimpant per les cordes, Bhaktapur, Nepal 2007

Crec doncs, que la única solució possible per resoldre el conflicte – si és que hi ha voluntat per a fer-ho- seria  canviar l’indret on es planta l’arbre. En els deu anys que fa que segueixo aquest tipus de ritus arreu del país he vist diferents espais i mètodes per aixecar-lo. En cada poble es fa d’una manera diferent, cadascuna amb els seus encerts i les seves pegues. En alguns pobles, l’arbre es situa just davant un edifici i d’aquesta manera es més fàcil pujar-lo (estirant les cordes des de dins de l’edifici). En la majoria de casos, però, l’espai és un lloc amb prou recorregut per poder utilitzar cordes llargues per una banda i forques per l’altre. D’aquesta manera es minimitza el risc que l’arbre caigui sobre algun edifici.


Festa del pi de maig a Sant Llorenç Savall, 2009

Una de les constants en totes aquestes festes són els accidents que produeixen quan l’espai no és l’adequat. Quan això passa, el canvi d’ubicació del lloc on té lloc la plantada és la solució més utilitzada. A tots els pobles que he visitat s’ha canviat, en algun moment o altre de la història, la ubicació de la plantada. Canviar de lloc és una opció difícil i pot generar reticències, especialment entre aquells que s’aferren a la idea – totalment fal·laç- que les tradicions no canvien mai i que sempre “s’han fet de la mateixa manera”. Que Matadepera el pi no s’ha plantat sempre al mateix lloc, com podrien argumentar els que poden defensar no canviar d’ubicació la plantada, es pot corroborar només donant un cop d’ull a la història recent del poble. L’espai on hi ha ara la plaça de cal Baldiró havia estat, fins a mitjans del segle XIX, una antiga bassa veïnal a la que només es podia accedir pel passatge del Rellotge. I si el ritus que fem a Matadepera fa tant temps com ens pensem que es fa, és evident que antigament es feia en alguna altra banda. Els historiadors del poble podrien aportar alguna dada al respecte, però estic segur que a Matadepera el pi no s’ha plantat sempre al mateix lloc on es fa ara, la Plaça de Cal Baldiró.


Baixada del pi, Matadepera 2009

No sóc ningú per determinar quin és el millor lloc per plantar el pi, però crec que un bon lloc per aixecar l’arbre comú, seria la plaça oberta recentment – amb menys gràcia que res, per cert- davant l’església parroquial, allà on abans hi havia cal Perramon. Hi ha suficient recorregut perquè per una banda hi càpiga el tronc, per llarg que sigui, i per l’altra les llargues cordes per estirar des de l’altra banda. Amb força més garanties, doncs, de seguretat que a la plaça de Cal Baldiró.

(Nota a dijous, 14 de gener). La meva germana m’explica que aquest cap de setmana passat ja han baixat el primer pi -l’alternatiu, en diuen. I que l’han aixecat sense grua a la plaça de cal Baldiró. Es confirma doncs la continuïtat del pitjor escenari possible: l’existència de dos pins, un fet que en d’altres latituds s’interpretaria, sense cap mena de dubte, com un mal auguri per al desenvolupament de la vida al poble en aquest any que tot just comença.