Fa uns dies vaig rebre un correu de Kathmandú demanant-me autorització per utilitzar fotografies meves en una exposició que s’ha organitzat a la ciutat, del 12 al 19 de gener de 2011, en motiu de la celebració d’enguany del bany ritual del Janabahaa dya, un dels ídols més populars de la capital del Nepal.

Ara fa quatre anys, l’any 2007, érem al Nepal fent la tercera expedició etnogràfica d’una recerca -a llarg termini i que encara dura- sobre les festes tradicionals nepaleses. Hi vam gravar en video i molt àmpliament tres festes que vam seguir pas a pas. Una d’elles fou el Janabahaa dya Jatra o Festa del déu blanc de Kathmandú, una de les festes budistes més interessants i complexes que he vist mai.

Abans de marxar i després d’haver estat sis mesos amb els seus protagonistes, vaig fer entrega de dos CD amb una selecció de les millors imatges que vaig fer al Prabodh, comerciant de teles i president de la Janabahaa Society, entitat responsable de salvaguardar la festa, per tal que els diposités al fons bibliogràfic de l’associació. Evidentment, l’entrega del material fou no només un acte d’agraïment als responsables de l’entitat, que amablement ens van acollir i acompanyar durant tot el procés de filmació, sinó també com una aportació personal a l’arxiu gràfic que d’aquesta festa té l’entitat. Així que estic encantat que les facin servir per al que vulguin.

Aquesta és una festa literalment al·lucinant. Seguint-la amb els seus protagonistes, des del primer dia fins a l’últim, vaig aprendre moltes coses. En primer lloc vaig veure com al pas de la cercavila d’acompanyament de dos càntirs d’aigua que van a buscar al riu (sacralitzada amb cerimònies que no vam arribar a comprendre) i que fan servir per dutxar la imatge del déu blanc, la gent sortia de les seves cases i botigues i encenia espontaniament fogueres amb palla i caixes de cartró. Vaig pensar en el nostre sant Joan i en l’ús festiu i la funció del foc a casa nostra.

També vaig veure com una mateixa imatge religiosa pot ser venerada per persones de religions diferents, un fet que s’aconsegueix relacionant les divinitats amb conceptes universals convenientment adaptats al lloc concret, i per tant, fàcilment assumibles per tots. També vaig assistir a la preciosa cerimònia del bany ritual de la imatge, pas previ a fer-li la imatge nova. I vaig seguir, atònit, a les complexes i incomprensibles cerimònies que fan per substraure-li els poders a la imatge mentre dura la restauració, i els que fan per tornar-los hi a donar.

Després vam assistir a una cerimònia apassionant que dura força dies: el canvi de cara i restauració íntegre de la imatge d’aquest déu tant popular a la ciutat. Allà fèiem la broma que li estaven fent una cara nova al déu i literalment és així. Una cosa impensable, per exemple, amb les nostres actuals divinitats, com les maresdedéu o sants, avui més pròximes a acabar fossilitzades en un museu que no pas en ser re-dotades de vida i ús. I també vam veure l’acte de presentació de la nova imatge, seguida multitudinàriament i amb expectació des de fora del temple gràcies a una de les nostres càmeres.

També vaig entendre com és la religiositat budista newar, basada en la relació directe i permanent entre imatges i persones. De com uns i altres, déus i homes, s’alimenten mútuament. I com després, posaven la imatge dins un gran carro de fusta, construït cada any per a l’ocasió, que passegen pels principals carrers estirant-lo amb cordes. I com la gent es baralla perquè el carro no es mogui de la seva plaça i passi la nit allà… Ens pensàvem que la festa durava només un parell de dies i vam estar dos mesos filmant!