Aquest cap de setmana passat vam anar, amb la H, a Béziers a veure la cercavila de cloenda d’una exposició que ha reunit, al Musée du Biterrois, 30 bèsties festives d’Occitània. Recomanats per l’amic caçador de bèsties R S, de bon matí vam arribar a Béziers i ens va acollir la P, directora del museu, que ens va convidar a seguir la festa amb ells, durant tot el dia.

Lo Cocairon de Saussan

Que de bestiari festiu n’hi a a tot arreu del món és cosa sabuda i en aquest mateix blog ja n’he parlat alguna altra vegada. Ara bé, em sembla que es podria afirmar que un dels territoris europeus on hi ha més concentració d’animals festius és el que va de Catalunya a la Provença francesa, Llenguadoc-Rosselló inclosa. Tot i que en sabia de la seva existència a través del R, no havia vist mai en directe el bestiari d’Occitània i me n’he endut una molt bona sorpresa.

Lo Tamaron de Vandargues

L’occità difereix bastant del bestiari català. A grans trets es pot dir que els animals totèmics occitans (així en diuen ells) es caracteritzen per ser majoritariament benèfics i per no dur pirotècnia. I també perquè malgrat que n’hi ha molta menys quantitat que a Catalunya, es caracteritza per haver-n’hi una extraordinària diversitat: cavalls, poltres, tortugues, conills, cargols, toros i bous, vaques, cabres camells, porcs… Molts, potser masses, els duen amb rodes, tot i que també n’hi ha que són portats per persones.

Lo polin de Vias

D’entre totes les bèsties m’ha semblat veure’n una tipologia singular, potser definitòria del bestiari occità, que seria a la que pertanyen bèsties com les de Meze, Pézenac, Gignac, Vias, Montblanc, Loupian o Bessan. Es tracta d’animals amb un cos amb forma d’arc, de “n”, fet de fusta i fibres vegetals, buit per dins, recobert amb una tela i guarnit amb abundants flors de paper de tots colors. És portat per sota per un nombre variable de joves (fins a 12 persones). La bèstia es caracteritza també per un  llarg coll, extensible, que culmina amb el cap de l’animal: una peça de fusta ben treballada que inclou un mecanisme que li permet obrir i tancar la boca. La majoria d’aquesta tipus de bèstia s’identifiquen amb un poltre o pollí, “poulain”, però també hi ha bous, senglars, llops i ases que tenen questes característiques.

Portadors de Lo polin de Montblanc

La característica més destacada d’aquest tipus de bèsties és, sens dubte, la forma com els portadors les fan ballar. Els joves que van a dins, -especialment ja avançada la cercavila-, les mouen amb força i un ritme trepidant, sovint cantant amb ganes. La bèstia sembla talment un animal desbocat, descontrolat, feréstec i per això hi ha uns acompanyants que la van guiant picant-li el cos amb un pal i un fuet. En determinats moments de la marxa, els portadors posen el cos de l’animal cap per amunt una vegada i una altra i el fan caure sobre seu. Quan s’aturen li donen palla perquè mengi i agafi forces, un fet que contribueix a fer increíblement real l’animal i que fa les delícies dels menuts, que no paren de jugar amb ell.

Lo polin de Vias, jugant amb la mainada

En alguns casos hi ha una interacció intensa entre el bestiari i el públic. La bèstia actua conforme els paràmetres de la seva llegenda originària, com en el cas del Poulain de Vias: durant el seu deambular pels carrers, agafa per sorpresa determinades noies que es troba i les posen a l’interior de la carcassa, emulant el que la llegenda explica. Una vegada dins, la sacsegen i ballen amb ella fins que en tenen prou, moment que la “raptada” aprofita per escapolir-se, despentinada i entre grans rialles. En d’altres casos, com en el cas del bou de Mèze, fan passar els nens més petits per la boca de l’animal, com si els engolís, i surten per la panxa, talment com en el conte del Patufet.

Ase de Bessan

De l’experiència de Béziers i el meu primer contacte directe amb un tipus de bestiari no català, em quedo amb la idea que no tot el bestiari festiu ha d’ésser necessariament nocturn, de tipus maligne (dracs i bèsties que més o menys servirien per encarnar el diable i que es dediquen a espantar el personal llançant pirotècnia) sinó que també poden ser, sense deixar de ser emblemes de la identitat local i encarnacions de la història llegendària i mítica d’una població, juganers i simpàtics. I no només això si no que, com que la bèstia sorgeix d’un relat, religiós o profà, llegendari o mític, en la seva posada en escena dins la festa cal, necessàriament, que se’l faci actuar seguint el paper que representa.