Passat el Carnaval d’enguany, aquest dissabte sóc a casa, reposant, ordenant idees i arxius, amb mig ull posat a Brussel·les, i em vénen dues preguntes pendents: 1. Perquè la majoria de diaris del país s’entesten a ensenyar-nos, any rera any, imatges del Carnaval brasiler o del de Venècia? i 2. Perquè es diu “Enterrament” al darrer acte de Carnaval de moltes poblacions catalanes si en realitat no es soterra res?

Fa anys que segueixo amb especial atenció la imatge que del Carnaval es dóna des dels mitjans de comunicació convencionals. Normalment es reprodueixen imatges d’un determinat model de Carnaval, el dels grups de samba de Brasil, basat en la rua. Una festa de Carnaval, certament espectacular i fortament viscuda. Ara bé, cal dir que a casa nostra, i malgrat els grups que any rera any s’entesten a voler imitar-lo (potser precisament perquè durant tants anys han se n’ha fet tant de bombo des dels diaris), aquest és un model abocat al fracàs, sobretot perquè aquí per Carnaval acostuma a fer molt de fred. Ensenyar pit i cuixa en rues i desfilades pels carrers i places, tot ballant frenèticament, en ple febrer, equival a exposar-se a agafar, com a mínim, un bon encostipat. I això, tard o d’hora és insostenible.

(Carnaval de Tarragona 2009)

Em fa l’efecte que encara no es coneix prou bé que el país té diversos models de Carnaval, que s’expressen en una gran quantitat de manifestacions festives diferents: dels balls de gitanes a les rues, de les batalles festives als concursos de disfresses (algunes d’elles prou lluïdes), de les comparses satíriques als àpats comunitaris….Per què, doncs, alguns s’entesten a voler identificar, any rera any Carnaval amb samba i Brasil? Són els mateixos que ens diuen ara si ara també que la pólvora ve dels xinesos i la mona ve dels àrabs i que  els catalans no som més que una colla de curts de gambals sense imaginació ni història? Segurament si rasquéssim una mica, sortiria que si, que són els mateixos.


(Diablot del Ball de Gitanes de Sant Celoni 2009)

També aquests dies adverteixo que existeix una certa confusió al voltant del nom amb què es designa la darrera part del Carnaval. En alguns lloc “s’enterra la sardina”, en d’altres es “crema el Carnestoltes”, en d’altres es “roba un braç del Carnestoltes”, en d’altres “s’enterra el Carnestoltes”… ja sé que té poca importància (no crec que aquesta qüestió provoqui insomni a ningú) però potser caldria aclarir una mica els termes. Com ja vaig explicar en un anterior post, a mi em sembla que en el Carnaval actual – i especialment la seqüència que consisteix en l’arribada d’un ninot, el seu regnat, la seva posterior mort i desaparició- arrossega, restes d’un ritus arcaic d’any nou, vinculat al xamanisme existent a Catalunya abans de l’arribada del cristianisme. Una seqüència ritual que, per cert, també és ben present en les Falles valencianes.

Resumint molt és així. Un ninot estrafolari arriba al poble. Durant uns dies regna la disbauxa: tothom canvia d’identitat, participa en balls de disfresses, rues i mascarades, es practica la sàtira dels poderosos i es fa un repàs als principals esdeveniments de l’any. Finalment, el ninot mor, cremant-lo. Tot i que en realitat a aquest darrer acte se’l coneix per Enterrament del Carnestoltes, en quasi cap lloc s’enterra res… Vull dir que són poques les poblacions on es vagi a un indret amb sorra o terra, es cavi un forat i es posi a dins alguna cosa, al Carnestoltes o alguna de les seves parts. En realitat el que es fa es només cremar, destruir el ninot que encarna l’esperit del Carnaval. En pràcticament cap població se soterra res… A mi em sembla que caldria incorporar aquest acte a la festa: el de soterrar, simbòlica i realment, una part del ninot o una de les seves parts. Perquè si amb el Carnaval es destrueix l’any vell, potser caldria sembrar el nou…. Clar que avui en dia pràcticament ningú té la impressió que per Carnaval es canvia de fase (excepte en aquelles poblacions on el Carnaval és potent), que hi ha un abans i un després. A València, per Falles, indulten un ninot del foc i l’”enterren” dins un Museu, una bona idea per mantenir el record de la festa i poder-ne fer crònica històrica.

Per cert,  em sembla que és Caro Baroja que explicava que la denominació “Enterrament de la Sardina” prové d’una costum castellana, madrilenya concretament. Algun autor, passat el franquisme, va decidir popularitzar aquest nom a casa nostra amb tant d’encert que la cosa ha fet fortuna en algun poble, on actualment “s’enterra la sardina” i no el Carnestoltes. Podria ser que a Madrid la sardina fos una ofrena o una part d’aquest ninot estrafolari i que s’enterrés sota terra. L’any que ve haurem d’aprofundir una mica més en tot això…