Mirant de gratar-se l’esquena, un gat s’arrossega per terra just damunt una de les albergínies recent plantades de l’hort d’en J, mentre xerrem. En J es gira, fot un crit i el gat s’aixeca i enfila hort enllà passant per sobre una rega de tomates. Aleshores en J agafa un pal i anant cap un bidó rovellat que hi ha uns metres davant seu, el pica amb força dues vegades. Cagu’m seu! El soroll retrona per tot el poble i els gats fugen.
Una mica més enllà, al costat d’unes mates de camamilla, un petit pardal acabat de néixer camina poc a poc i una mica desorientat. Per això els gats rondaven l’hort…. Sembla que ha caigut del terrat. En J l’agafa per l’ala i em diu si el vull per sopar. Li dic que no, que gràcies i ell m’explica: “Ui abans! Quan érem joves anàvem a buscar pardals i altres ocells i ens els menjàvem, tal i com ara es mengen les guatlleres i les perdius”. Pujaven als nius i n’extreien els més petits perquè eren els que tenien la carn més tendre. Les garses també acabaven a la cassola, tot i que el procediment per cuinar-les era més complicat perquè, a banda de desplomar-les, també calia treure’ls la pell… I les orenetes? – li pregunto. “Ui no! les orenetes no”. No me’n dóna el perquè, però penso que són ocells sagrats i em ve al cap el que em va dir la M dies enrera, que, antigament, es deia que treure els nius d’orenetes era “pecat”, l’equivalent a l’actual “porta mala sort”. En rebutjar jo el pardalet, l’agafa i el llença al terra sense compassió ni cap mena de tendresa i la pobra bestiola es fot una patacada infernal.
Tot just li he explicat les propietats de l’estevia i i he deixat provar el gust que té la fulla, en J m’assenyala una planta de flors grogues que tenim davant nostre, uns metres més enllà. Em diu que me la posi a la boca i la tasti. Ahhh! té un gust fort, lletós i una fortor considerable… M’explica que a ell li encanta el tast agri que té i que, abans, la ruda era escampada per tot el poble. M’explica també que es feia servir per guarir les vaques que es botien. Quan a una vaca o un altre animal se li inflava el ventre s’agafaven dues branques florides de ruda, s’ajuntaven i es lligaven amb una corda. Aquesta espècie de morrió es posava a la boca de l’animal, entre les dues mandíbules, lligat per darrera. En tractar de treure-s’ho, mastegava fort la planta, que deixava anar un líquid que, en arribar a l’estómac, provocava que l’animal fes uns rots. Així aconseguien que el bestiar es desbotís. Era un remei casolà que els pagesos feien servir per tal d’estalviar-se els diners d’una vacuna o un veterinari. Abans de marxar, en J m’explica que li ha nascut camamilla salvatge davant de casa i que, com la menta, s’expandeix molt. N’arrenca diverses -moltes- mates i, nerviós com és, me les dóna i em diu que l’assequi i que la utilitzi per fer infusions.
Ja baixant cap a casa em trobo en J, que recull l’herba morta segada dies enrera als marges del carrer de dalt. L’ajudo a posar-la dins el cotxe i m’explica que a les gallines no els hi agrada aquesta herba i que no es pot aprofitar per a res. En manifestar-li el meu desig d’algun dia tenir gallines per poder tenir ous, m’explica que ells n’havien tingut fins a 100 i que per tenir gallines cal poder disposar d’un espai ample i gros perquè, sino, quan els falta menjar, es poden arribar a cruspir els seus propis ous i aleshores no “serveixen per a res”. També em diu que ells, com molta altra gent a pagès, ha anat abandonant les feines del camp avorrits de tots els tràmits administratius que els obligaven a fer. Que es van afartar d’haver de passar comptes amb l’administració sobre tot el que feien i deixaven de fer, vaja. No m’estranya. La burocràcia i l’excessiu control de les activitats pageses són un dels culpables de l’abandonament del camp català, exactament el mateix que passa en molts altres àmbits.
(Les fotografies són d’algunes de les flors que hi ha pel voltants del poble i que l’altre dia vam recollir -i fotografiar-, fascinats, amb la E)
