Aquest dissabte, després d’unes setmanes de no anar enlloc -per problemes de salut d’un familiar i per qüestions de feina- vam estar, amb l’H, a la Catalunya Nord per conèixer els Gregoris, una tradició singular i única, que barreja la paròdia a l’Església amb el ritus d’enterrament del Carnestoltes.

Primer vam passar -a través de la sinuosa carretera de Maçanet de Cabrenys- per Sant Llorenç de Cerdans on vaig tenir la oportunitat de fer-me amb una figura de ceràmica representativa del Ball de l’Ós. L’havia vist l’any passat quan vaig anar a documentar aquesta festa i em va encantar. La ven en J, el pintor del poble que, ara fa uns anys, va decidir impulsar la construcció d’una icona de la festa. Es va posar en contacte amb un dels tallers vinculats al Museu dels Sants d’Olot, la va dissenyar i en va encarregar unes quantes, que ara ven a la botiga de productes funeraris que hi ha davant el preciós -per l’horitzó de muntanyes nevades que el resguarda- cementiri del poble. Només n’hi queden unes poques, menys d’un centenar i diu que ja no en farà més…

Després vam anar a dinar i els Banys d’Arles, la vila termal destí de la nostra incursió etnogràfica. Es tracta d’un poble situat en un meandre d’un riu, als peus d’unes deus d’aigua termal, que ha crescut molt en els darrers anys perquè s’ha convertit en centre de peregrinatge terapèutic per a molts francesos afectats de reuma i de malalties de les vies respiratòries. Així ens ho va explicar una dona francesa a qui vam conèixer mentre esperàvem el dinar.

Mentre dinàvem en una de les terrasses d’un carrer, ens va envair una idea estranya: que aquell era un escenari sòrdid, decadent. Potser pel fet de ser temporada baixa a les termes i no haver-hi massa gent pels carrers. Potser per sentir la presència de molta gent malalta que era al poble per guarir-se. O potser, senzillament, per trobar-nos en un d’aquells moments de silenci caut pero inquietant que es produeixen sovint als pobles les hores abans de passar-ne una de grossa. La calma tensa que precedeix a la festa tumultuosa.

Però aleshores, quan va caure la nit, de la mà de’n P i els seus companys, ens vam adonar que no. Que hi ha gent als Banys que es mou, que crea, que té una cultura pròpia i singular i que, a més a més, són més que hospitalaris amb els catalans del sud que, com nosaltres, havíem arribat fins allà per veure i conèixer la festa. En P és el capità de la Comissió de Festes, un grup d’unes deu persones d’entre quaranta i cinquanta anys que ha recuperat la tradició dels Gregoris, exclusiva dels Banys d’Arles. Ens van convidar a sopar amb ells i vam poder seguir tot el procés mentre canviaven de personalitat i es vestien per executar alguns dels entremesos que, hores més tard, desfilarien pels carrers del poble.

Els Gregoris és una tradició curiosa i força misteriosa. Es tracta del darrer acte de Carnaval als Banys d’Arles i consisteix en l’exhibició i crema d’una espècie d’efígie. Pel seu significat -i pel nom dels personatges- sembla que està relacionat amb el papa Gregori el Gran, el que va imposar la celebració de la Quaresma. I en canvi, per les seves formes – el color blanc de les caperutxes, les túniques blanques i l’enginyós entremès del difunt-, sembla que podria ser una processó d’enterrament. Com és habitual en quest casos, els participants no saben d’on ve allò que fan ni què significa (i a més a més ni els interessa perquè ells només volen passar-s’ho bé seguint una tradició pròpia). Tanmateix, vam recollir les dues versions que circulen per tradició oral: que és una paròdia de la processó del sant enterrament i que és una paròdia del Kukux-Klan. Avui m’he passat la nit cercant què diuen alguns dels llibres de folklore que tinc a casa i, tot i que no hi ha res gairebé escrit, miraré de fer-ne una aportació pròpia, aviam si me’n surto…


A la festa em vaig retrobar amb en D, un músic de la Principal del Rosselló amb qui ja vaig coincidir a Arles de Tec i a Sant Llorenç de Cerdans, que m’ha proporcionat la verió de la cançó d’enterrament, lenta i solemne, que es canta als Banys i que fa (amb música de la dama d’Aragó): “Adéu pobre, pobre, pobre… adéu pobre Carnaval” així com algunes altres versions que es canten en alguns dels pobles del voltant.

També vaig retrobar-me en Jll, que fotografia els actes culturals de la zona, que ens va explicar que la festa dels Gregoris anava de baixa i que antigament hi concorria moltissima més gent. Sembla que el problema, com en moltes altres festes populars, és el tempo, un problema de ritme sovint provocat per un canvi inoportú de dates d’algun dels actes. També ens van presentar dues noies que eren professores de català, que ens van voler conèixer. Als nordcatalans que viuen en pobles com els Banys (que històricament han rebut molta immigració francesa) els agrada molt practicar una llengua que, malauradament, ja no utilitzen entre ells però que – en canvi- coneixen i estimen amb passió.

A mitja nit, vam veure el Ball del Tio-Tio, un ball viu que a l’H li va permetre entendre perquè, quan era petita, li  picaven el cul amb unes escombres quan el ballava. Un ball amb foc real, força estès pel que sembla a tot el territori català, ballat en un espai tancat (la sala de ball del poble) per evitar el fred, entremig de dues sardanes -que aquí es balla una mica diferent- i al so en directe d’una cobla. Un ball del que també miraré de fer-ne un article per a festes.org properament. I és que la tradició diu que aquest és el ball amb què han d’acabar les Carnestoltes.