Durant anys, la muntanya de Sant Llorenç del Munt ha estat per a mi una presència física constant, una silueta a l’horitzó que em servia de far per a situar-me en el món. Darrerament, la muntanya és també un espai per a entendre com funciona això de l’accés al coneixement. Recorrent-la amunt i avall, sol, me n’he adonat que hi ha milers de camins per endinsar-s’hi i que resulta impossible arribar a abastar-la del tot.

L’ascens a muntanyes elevades ha estat comparat, des de sempre, amb l’accés al coneixement que es fa durant la vida, a una mena de trajecte espiritual. Efectivament, qualsevol viatge, per curt que sigui, pot suposar una experiència total i requereix de diversos elements: el coratge de partir, la necessitat d’orientar-se durant el trajecte i saber elegir un bon camí, el saber gaudir de l’arribada, l’obtenció d’aprenentatges valuosos… A més a més, la manera de pujar una muntanya i la manera d’afrontar-ne l’ascens reflexa la manera de ser del caminant. Caminar per una muntanya, sol o en grup, pot ser una experiència meravellosa. Robert M. Pirsing al llibre “Zen i l’art del manteniment de la moto” diu:

“Una majoria de persones tenen a la vista, durant les seves vides, les muntanyes espirituals i mai hi entren. S’acontenten escoltant el que en diuen altres que hi han estat i evitant així qualsevol penalitat. Alguns viatgen per les muntanyes acompanyats per guies experts que coneixen els millors camins i els menys perillosos per arribar a destí. Altres, en canvi, inexperts i desconfiats, tracten d’obrir els seus propis camins. Pocs d’ells tenen èxit, però de vegades, amb una mica de voluntat, sort i gràcia, se surten amb la seva. Una vegada allà, s’adonen, millor que ningú, que no hi ha una única ruta ni un número fixe d’elles. Hi ha tants camins com ànimes.”

La de Sant Llorenç del Munt és, d’alguna manera, la meva muntanya. Tot i que conec altres muntanyes, no en conec tant bé cap altra com La Mola. Segurament sóc, de la meva família, el que millor la coneix, especialment per la vessant de Matadepera. I malgrat tot, jo tinc la impressió que no la conec gens. En els darrers anys he après que hi ha moltes maneres d’afrontar-ne la pujada, tantes com camins que duen fins al cim. De fet, tinc la impressió que, com diu la cita, l’ascens a la muntanya és com el procés per accedir al coneixement del món i d’un mateix: hi ha molts camins per explorar-lo.

N’hi ha de segurs i coneguts, ben marcats i empedrats, com el Camí dels Monjos, un camí plàcid que mena dalt del cim amb relativa comoditat vorejant Can Pobla per la dreta. És el camí “oficial”, està ben senyalitzat, amb el referent del monestir romànic del capdamunt sempre present. Tot i que ha estat recentment empedrat aquest ja era un dels camins més transitats abans. És el que tradicionalment utilitzen els traginers i els rucs per pujar els queviures fins dalt. També és perfecte per a les persones que no volen complicar-se la vida. El camí clàssic, el que utilitzen els que es pensen que només existeix aquest camí, els que fan servir aquest perquè sempre ho han fet així. Però també els que volen arribar al cim depressa sense afrontar grans desnivells i per una traça ben marcada que impedeix la possibilitat de perdre’s.

També hi ha la Canal dels Micos, que garanteix dur-te fins al cim tirant pel dret en el menor temps possible seguint a l’inrevés el traç natural deixat per l’aigua al caure de dalt a baix. És el camí que mena dalt de forma més ràpida, sempre i quan un estigui disposat a afrontar grans desnivells. Té una traça poc marcada i nombroses variants, totes elles igual d’exigents i amb algunes sorpreses amb forma de passos abruptes i verticals que cal superar. Té un component de risc important. Els que s’hi aventuren saben que aquest és el millor camí de baixada i que cal afrontar-lo com els monos, anant de branca en branca, ajudant-se amb els arbres per anar frenant. Aquest camí, que pren com a referència la petita vall on hi ha Can Pobla, també permet l’accés a una cova mítica de Sant Llorenç, la Cova d’en Manel, que creua la muntanya de punta a punta i al final de la qual es diu que hi ha un estany d’aigua cristal·lina i un llibre amb escrits i signatures dels que hi han arribat.

Un altre dels camins més utilitzats per arribar al cim de La Mola és el Camí dels Cavalls, que voreja el massís per la part esquerra des de Can Pobla. Es tracta d’un camí que pren la muntanya de Montserrat com a guia, menys traçat, amb nombroses variants i que té el seu clímax en un tram de roca que cal superar amb l’ajuda d’una corda de ferro lligada a la pedra. Aquest és el camí més simbòlic, més romàntic, perquè conecta al caminant amb els escenaris de la famosa llegenda del Drac de Sant Llorenç. Passa per sota els impressionants Cingle o Miranda dels Cavalls i l’Aresta o Salt dels Cavalls les roques per on la llegenda diu que van saltar els cavalls fugint de la fera (al capdamunt del qual per cert, en l’actualitat, hi ha l’espai on reposen els cavalls de càrrega). El camí continua fins al Morral o Cova del Drac, una gran roca trencada pel mig, molt ventosa i perillosa, situada just davant un precipici acarat a nord, davant dels Òbits. Aquest és el camí del drac, del perill, que alguns anomenen del “mal pas”. I, sens dubte aquest és, d’entre els camins coneguts, el més perillós, el més interessant però també el que més pèrdues pot ocasionar, especialment si es fa de tornada.

Però n’hi ha d’altres, molts més, quasi infinits, que desconec. Camins que no estan marcats o dels que només hi ha una traça lleu. Camins que no acaben al cim de La Mola. Camins que segueixen un dels itineraris descrits però que, cap al final, agafen un rumb imprevist. Camins que no surten en cap guia. Camins que no són camins. A vegades són els propis relleus entre roques. A vegades són caminets que menen fins una sortida d’aigua o una cova. Des de fa anys m’interessa endinsar-me per tots aquest altres viaranys. Tinc la voluntat de sortir-me dels tediosos camins habituals, els que ja conec, els que estan ben marcats. Un desig profund per a conèixer més la muntanya. Amb més profunditat. Per això, quan vaig sol sovint començo per un camí conegut i, quan hi veig una possibilitat, m’endinso per una via lateral. O m’endinso per un camí que no conec des d’un nou punt de partida. A vegades m’he trobat amb parets verticals impossibles d’escalar sense cordes o davant precipicis que obliguen a girar cua, però en la majoria de casos, guiant-me per quatre punts naturals, referències bàsiques sobre la meva posició, he arribat dalt per tot tipus de camins alternatius.

L’exploració aventurera i el coneixement d’una muntanya és sempre quelcom que un ha de fer en solitari o amb un bon company de viatge. Quelcom que requereix de certa solitud, perquè és un diàleg amb un mateix, amb els records d’ascenços anteriors, però també amb els reptes que es tenen davant dels nassos per primera vegada. Les vegades que he intentat aquesta aventura, plantejada així, amb la parella o amb els amics o familiars, la cosa ha acabat malament. Quan et fan guia o assumeixes aquest paper, se suposa que saps el camí. L’altra part no accepta dubtes ni vacil·lacions. Ni s’accepten ni fa gràcia el joc d’anar decidint per on s’ha d’anar en cada moment. Si esculls caminar amb guia esculls seguir un camí clar i coherent.  Aquest és precisament el paper del guia. Pensen que el guia coneix aquest camí i hi confien, i per això no accepten la sensació d’estar perduts per la muntanya. No és possible -paradoxes de la vida- argumentar-los precisament això: que la muntanya té mil camins, que no n’hi ha només un, que qualsevol camí pot ser bo per arribar a dalt. I que finalment cal escollir-ne un. Caminar amb aquest esperit és el que fa interessant qualsevol viatge.