Ja fa força mesos que als mitjans de comunicació de masses sentim, dia si i dia també, que som en crisi. Una crisi “mundial”. Bé, potser si que allà on es viu d’una manera totalment diferent a la nostra, sense cotxes ni bancs, també viuen la crisi “mundial” de l’automòbil i del totxo, però ho dubto molt. I també dubto que això d’aquesta crisi sigui real del tot. Més aviat em semblen els últims cops de cua d’un peix moribund.

No ho sé… Fa dies que tinc la impressió que ens volen vendre alguna cosa. Gat per llebre, concretament. La crisi va esclatar, suposadament al mercat financer americà, amb un no sé què d’unes hipoteques subprime i d’allà es va escampar arreu. No sé molt bé què és el que va fer escampar la crisi, però almenys si la por, la incertesa i la paranoia col·lectiva. Hi ha dues coses que em fan adoptar una actitud escèptica davant la crisi (tot i que, de rebot, n’estic pagant les conseqüències):

Primer. Resulta que la crisi apareix just en el moment en què l’Estat espanyol ha d’aplicar el nou Estatut de Catalunya. La seva coartada és perfecte: “ara voleu tot això? que no veieu que hi ha crisi?”. I tots traguem. Curiós.

I segon. Resulta que els dos sectors més afectats són l’automòbil i la construcció. Personalment, me la repampimfla que el sector de la construcció estigui en crisi… perquè no hi tinc cap interès. Així és com hauria d’estar sempre. El que no era normal ni sostenible era que el PIB d’un país es basés majoritàriament en aquest concepte. És més, si per mi fos, prohibiria la possibilitat de que hi hagués mercat lliure en el sector de la construcció. I que consti que en d’altres coses sóc partidari de l’economia de lliure mercat. Però en això no. Jo faria que qui volgués guanyar diners en la construcció, ho hagués de fer sota certes condicions: ambientals, laborals, d’adaptació al medi, etc. I que no es pogués especular amb això.


Dimoni de Badalona, maig de 2009

I pel que fa al sector de l’automòbil: arreu del món, liderats pels EEUU s’adonen que la gasolina (petroli) no té futur i inverteixen centenars de milers en alternatives reals per fer uns cotxes totalment nous. I aquí, vinga ajudes a fer el que ja estàvem fent fins ara, o sigui, a pensar en un model que només s’aguanta per la venda sostinguda i creixent de més i més cotxes. Que no ho veuen que el futur immediat no va per aquí?

Per tot això, i per la darrera paranoia col·lectiva de la grip aviària, subscric totalment la idea de cremar la crisi, personificada amb la imatge del Dimoni de les festes de maig de Badalona d’enguany. Aviam si així podem sortir de la crisi i podem entendre, d’una vegada per totes,  que la crisi ha de servir per ajudar a construir un món millor, diferent a l’actual, sense tanta usura, tant totxo, tant asfalt ni tants cotxes contaminants. És a dir, que comparteixo la idea de calar-l’hi foc a la crisi sempre i quan la crisi ens serveixi per canviar coses. Per tornar a estar en el camí que estàvem abans, ja m’està bé el que hi ha ara.