Aquests darrers dies he estat molt aprop del mar: anant de cala en cala, a platges, contemplant impressionants tempestes estiuenques, compartint sopars que peixegen (o peixategen!!), llegint les cinc històries del mar de Josep Pla, fent lleugeres immersions sota aigua, iniciant-me en el coneixement dels peixos… I amb el mar aprop, m’han vingut al cap diverses idees.

Primer: que no hi ha cap manifestació pirotècnia que iguali o superi la impressió que fa contemplar una tempesta estiuenca amb abundants llamps i trons. I si aquesta té lloc davant del mar encara més. Per efecte del mar -d’un espai gran i ample sense més interferències que la línia de la costa- una tempesta estiuenca es pot convertir en un espectacle imprevisible, d’una bellesa difícil d’explicar amb paraules. La caiguda de grans llampecs horitzontals davant dels nassos o l’aparició de llampecs verticals ataronjats allà lluny provoca una doble i simultània sensació d’admiració i de por. No havia sentit mai un retronar de més de vint segons seguits i aquí a la costa és possible… Una autèntica meravella, digne de ser vista i compartida, encara que sigui a les 3 del matí i havent-se d’aixecar del llit.

Segon: que és molt curiós com en aquest país, on tothom alça el crit al cel quan els boletaires agafen i s’enduen del bosc bolets que no coneixen, ningú digui res quan això mateix passa al mar. Aquests dies d’estiu la costa pateix una massiva i formiguera deforestació (animal i vegetal) per efecte dels moderns “caçadors-recol·lectors” que arrepleguen tot el que poden. Evidentment, reivindico poder anar lliurement a mar a cercar una mica de peix per autoconsum propi, de la mateixa manera que podem anar a fer bolets o baixar lliurement per un riu. Només faltaria! Però trobo inadmissible que la primera línia de costa sigui un campi-qui-pugui on tot s’hi val. No pot ser que qualsevol pelacanyes agafi un fusell per matar tot allò que es mogui, sense ni tant sols saber de quin animal es tracta i si és apte pel consum humà. O que els nens aixafin qualsevol criatura que trobin o que arranquin tot allò que viu enganxat a les roques. Ni que les embarcacions foraborda s’anclin massa aprop de les roques, o que les motos d’aigua passin tant aprop com passen dels que neden, escampant l’oli i una fortor de gasolina espantosa. Amb ulleres, neoprens, aletes i xancles, restes de crema a les espatlles, anant de roca en roca… un exèrcit de caçadors recol·lectors, assassina poc a poc la vida de la costa. Però ningú es queixa.

I finalment: que una mica de vi blanc i una bona companyia són suficients per poder jugar amb les paraules. Amb la N, que s’apunta al bombardeig, vam començar una espècie de joc de paraules, que Casasseja una mica i que ha acabat donant lloc a aquest intent de poema intitulat Manifest X.

Tornarem a xalar fent la fluixa

A les cales
ja no hi ha barques de xàvega.

A les barques
ja ningú usa xugai per encendre tabac.

Les xarxes de peix
duen xecs, xips, xíndries i xefs
però falten anxoves i xipirons.

Aquesta nit
el rostit ha sortit eixut
i la taula peixeja,
entre xirris.

Amb vent de llevant
l’aigua ens xipoteja i xarbota.

La xerrapeta
xinxa els xaves
mentre xucla caps de gamba.

La xerrapeta
xarrupa les xirles
i amb la xona xopa, xiuxiueja:
tornarem a xalar fent la fluixa.

(Versió 18 de maig de 2016)