En D és un noi jove, duu una samarreta d’una d’aquestes cantants índies de moda tipus Shakira, un tatuatge de Shiva a la part superior del braç i un cinturó amb l’anagrama de Superman. Amb la mà esquerra subjecta un grapat de bitllets: ell és qui s’encarrega de recollir els diners dels passatgers de l’autobús on hem pujat per anar a Kokhana, un petit poblet al sud de la Vall de Kathmandu on aquests dies es celebra la Sikali jatra, una festa popular.

Al Nepal hi opera una xarxa d’autobusos força complerta que permet viatjar pel pais, de poble en poble, per quatre rupies. No és però, una xarxa pública. Els vehicles, força tronats i vells, són de titularitat privada i estan regentats per parelles de nois joves, un conductor i el seu ajudant.

En D és l’encarregat de cantar enèrgicament el nom de les estacions de destí quan l’autobús s’atura per agafar més passatgers. Utilitza la mà dreta per subjectar-se al vehicle quan aquest està en marxa i per donar instruccions al conductor: un cop sec al xassis per dir-li que pot avançar i dos cops seguit per avisar que s’aturi. Ell és l’encarregat d’anar col·locat -diligentment- la gent dins el vehicle, i no s’està d’increpar a qui sigui per demanar-li que es mogui un tall més enllà perquè hi pugui cabre algú altre.

 

Té un posat xulesc i es diverteix mentre fa la seva feina. Quan l’autobús és en marxa es despenja per la porta d’entrada, gaudint amb la velocitat i mirant d’esquivar lúdicament els obstacles que van apareixent en el camí entre aturades: un parell de búfals, un minibus, un taxi, un altre autobús, un edifici o un pal d’electricitat. I vacil·la a les noies que esperen a la vorera amb tot tipus de jocs de paraules i trucs.

Jo sóc mig dret al passadís, aguantant una criatura que una dona m’ha demanat que subjectés i que ara seu amb els peus cap enfora a la barana de l’escala de sortida. L’autobús va més que ple: els seients -dobles- són ocupats per tres i quatre persones i tot el passadís interior és ple a rebentar de gent d’empeus. Quan tot l’interior del vehicle és ocupat, en D fa pujar els passatgers i les mercaderies que traginen (ànecs, cabassos plens de verdures i fruites, electrodomèstics, bosses…), a la part superior del vehicle per una escala que l’autobús duu incorporada. Ell puja i baixa del sostre amb una traça i una velocitat sorprenents, controlant tothora que tot sigui al seu lloc.

Les compto: l’autobús només té 21 places. Però quan li pregunto quanta gent hi cap dins se’m queda mirant i em diu, somrient i amb cara de murri: “Només 66!”.