Un dels principals punts d’interès que té el Nepal (i en general tota l’Àsia) pels que ens interessa l’etnografia és que el que a casa nostra s’anomena “religiositat popular” aqui és un fenomen viu i omnipresent en el dia a dia de molta gent. Es tracta d’una mena de pràctica de la religió sense intermediació de sacerdots ni d’estructures jeràrquiques. En aquest sentit és especialment interessant el budisme que practiquen els newars, els habitants autòctons de la Vall de Kathmandú, que alguns autors han anomenat budisme popular.

Per entendre bé el concepte de religiositat popular asiàtic primer cal explicar bé diverses coses. En primer lloc cal saber que gran part de la vivència quotidiana de la religiositat del Nepal, ja sigui hinduista o buddhista, es basa en el fet -individualíssim, intransferible i la major part de les vegades executat per dones-, de passar diàriament pels espais de culte, els indrets dels déus, per tenir un contacte, visual i físic -el darshan, la tika, el prasad- amb la divinitat que contenen.

Al Nepal hi ha centenars, milers, milions d’indrets dels déus, espais on té lloc el culte religiós: capelles, ermites, santuaris, monestirs, temples… Molts funcionen sols, perquè no són res més que -literalment- simples pedres que sobresurten al bell mig d’un carrer asfaltat.

Altres ja són una mica més grans, i incorporen una rudimentària estructura que conté una estàtua d’una divinitat (l’antropomorfització de la pedra), sovint associada (i sobreposada) a la mateixa pedra o adjuntada a un gran arbre.

En canvi, n’hi ha que ja són configurades arquitectònicament, amb una certa dimensió i cobertes per dalt amb una teulada, com si es volgués dotar d’una llar a la divinitat. Finalment hi ha els temples, santuaris o monestirs, que per la seva popularitat i dimensió ja requereixen d’un cert grau d’organització i que ja alberguen humans destinats a fer la vigilància, el manteniment i a custodiar les imatges sagrades que contenen. Aquesta persona o persones s’encarreguen de mantenir net l’espai, de realitzar determinats rituals per, a canvi, obtenir certs guanys i rebre part de les ofrenes que porten els devots.

Entre la comunitat buddhista Sakya dels newars de la ciutat de Patan (ciutat annexada a Kathmandu) funciona un interessant i singular sistema organitzatiu dels seus grans monestirs buddhistes, anomenats bahals o vihars. El sistema, que permet el manteniment popular d’aquests grans indrets de culte, està basat en la rotació familiar. Aquest és el sistema que es fa servir, per exemple, al Rudravarna Mahavihar, i també al Hiranya Varna Mahavihar, conegut per Golden Temple.

Aquest interessant sistema d’autoorganització me l’explica en R, el noi que actualment gestiona el Rudravarna Mahavihar. Aquest preciós monestir buddhista està gestionat, cada 15 dies, per una familia diferent de la casta dels Sakya. Els membres de la família deixen les seves obligacions laborals durant aquestes dues setmanes, s’instal·len al monestir (hi viuen i hi dormen) i realitzen totes les tasques necessàries per al seu funcionament diari, inclosos els rituals religiosos.

No hi ha cap membre de la família que sigui sacerdot o capellà, però durant aquests 15 dies un dels seus membres n’exercirà les funcions i la resta l’ajudarà. Al cap dels 15 dies, s’oficia la cerimònia ritual per la qual es procedeix al canvi de familia que gestiona el monestir.

Aquest interessant sistema de rotació només té, al meu parer, avantatges. La gent no s’apalanca en un indret, ningú té la sensació de ser el propietari d’aquell espai, es crea un poderós vincle amb el monestir i la divinitat (que probablement es recordarà tota la vida), i al mateix temps es referma el sentiment de pertanyença amb la resta de membres de la comunitat Sakya, que passen cada dia pel monestir a executar les seves ofrenes. El sistema fa segles que funciona i pel que sembla és un model d’èxit.

Evidentment, aquest no és un sistema aplicable a les grans esglésies de casa nostra, on l’Esglèsia i els seus capellans tenen ben marcat el territori, però si que podria aplicar-se, amb variacions, en les petites ermites situades arreu del país, que en aquests moments tenen greus problemes de manteniment.