Del cel en cau molta cendra i un estrèpit infernal xiula per la plaça, que és plena a vessar. A l’avi que hi ha en un dels balcons per poc se li encén la casa quan espetega el primer aeri, però en un moment ha pogut tancar la finestra i s’ha fotut dins ben ràpid. Una mica més amunt hi ha un home que es protegeix el cap amb una palangana de plàstic i, darrera les finestres de les cases que donen a aquesta petita plaça, molts ulls es miren temerosos el que comença a passar a sota.


(El petit sant Miquel lluitant contra els diables)

Durant més de vint minuts el foc de la pòlvora que surt de carretilles, sortidors i aeris, no s’atura ni un sol instant i quan en un moment sembla que ho fa, el públic protesta xiulant. Cau més cendra del cel i amb en Q, de Sant Quintí, riem, mentre ens traiem la cendra del cap i les espatlles. En J, de la Riera, em va explicant els diferents tipus de carretilles que s’utilitzen en les rodes de foc i els moviments circulars dels que les encenen. Els detalls són importants i -efectivament- cada carretilla provoca un efecte diferent. N’hi ha de suaus i d’intensos, de verticals i d’horitzontals, de més o menys blancs i de colors. Els impressionants sortidors agafats als ceptrots i maces fan embogir tothom i contribueixen a fer pujar, encara més, la temperatura de la plaça. El públic pica de mans al ritme dels tabals, demanant que no s’aturi el foc d’aquesta encesa extraordinària que és la Carretillada de l’Arboç. I el foc no s’atura mai. És el foc incessant.


(Els tabalers entrant a plaça)

M’agraden les pràctiques festives en què hom pot deixar de banda l’aburrida condició d’espectador per passar a ser un participant vivencial. Em sembla que quan això passa, s’esdevé la festa. A l’Arboç, durant la Carretillada, no és així. La Carretillada és un dels punts àlgids de la festa major i la culminació de tot un dia intens de cercaviles i actuacions a plaça, el clímax del trànsit al que s’arriba a partir de les deu del vespre del quart diumenge d’agost (sobretot si un ha estat des de primera hora del matí amunt i avall per l’Arboç). Però aquí hi ha un grup de gent -la colla de diables local- que executa i un grup de persones, molt més nombrós que s’ho mira. I cal una certa distància entre el cercle de diables que durant vint minuts encèn pòlvora sense parar i els que som allà vibrant. La intensitat i potència del foc, així com l’execució del ball dels diables mentre s’encenen les carretilles, no permet que hi hagi ningú allà dins. I és bo que sigui així, per prudència.

 


(Efecte aeri)

La Carretillada no és un salt de plens, ni s’hi assembla gens ni mica. És una cosa molt diferent. La Carretillada tampoc és un correfoc, ni ho vol ser. Tinc la impressió d’estar veient més aviat un castell de focs en horitzontal, en un marc circular acotat. O un coetòdrom valencià, amb els coets ben subjectes. Però tampoc és exactament res d’això… El que distingeix la Carretillada de la resta de manifestacions festives pirotècniques -a banda de la representació parateatral prèvia i de les particularitats del ball de diables de l’Arboç- és la durada, la varietat i sobretot la intensitat del foc pirotècnic que s’utilitza, un efecte potenciat per l’espai festiu acotat on s’executa.


(La plaça a vessar)

Després d’una bona estona de sentir i veure carretilles esclatant al davant meu, em fixo amb la cara dels que som allà. Quasi tothom somriu, no sé si de felicitat o de no poder assumir ben bé i de cop el que està passant a plaça. Miro enrera i veig milers d’ulls tancant-se i obrint-se cada vegada que peta un tro. En peten milers i els ulls de tots els que som allà se’ns obren i tanquen amb l’espetec dels petards. És impossible controlar aquesta reacció dels ulls davant de tant de foc continu. Em miro el X, diable de Vilafranca, que tinc davant, i constato que també li passa el mateix. Malgrat estar ben avesat al foc pirotècnic, els ulls se li tanquen i se li obren cada vegada que peta un tro. És una reacció autòmatica del cervell que ens iguala a tots davant el foc. Hi ha qui  prova de controlar-ho aclucant els ulls… però no hi ha res a fer. Jo, durant una estona, els tanco i veig, sense veure-les, milers d’explosions a la meva retina. El cervell reté les explosions i, sobre negre, les repeteix quan identifica el soroll del tro.


(Els sortidors)

Diuen que l’Infern -si és que existeix tal cosa- es deu assemblar a la Carretillada de l’Arboç. Jo no ho crec. L’Infern ha de ser una cosa molt pitjor. La Carretillada provoca més aviat un efecte terapèutic sobre el que la contempla d’aprop (a mi, per exemple, em va treure el cansament acumulat durant el dia). La Carretillada és tot allò que passa davant teu, allà al Racó, durant aquests breus instants -res, milèssimes de segon durant més de vint minuts- en què els ulls són oberts, entre tro i tro. És tota la pòlvora que crema mentre podem mantenir els ulls oberts. I tots els trons que, en petar, fan que els tanquem sense poder evitar-ho.