Aquest dissabte a la casa familiar de Matadepera fem les 12 hores de frontó. Es tracta d’una tradició familiar de caire esportiu que, cada any a finals d’agost -coincidint amb la Festa Major del poble-  aglutina a familiars, amics i coneguts al voltant d’una paret verda.
A la casa familiar de Matadepera hi tenim un frontó. El va fer construir l’avi a mitjans anys 70. Desconec com és que se li va ocórrer construir un frontó, però miraré d’esbrinar d’on li provenia aquesta dèria. M’expliquen que el frontó de casa va ser el primer frontó del poble -ara n’hi ha uns de municipals i molts més de privats-. En els primers anys de ser-hi, el frontó es va convertir en punt de trobada per a molta gent. Com que abans totes les cases eren obertes, sovint apareixien amics amb raquetes disposats a fer una partida, sense necessitat de demanar permís a ningú. A vegades ni hi jugava ningú de la família. Ara el poble ha crescut molt, hi ha tanques i el procediment per a jugar-hi ja no és ben bé així. Ara bé, avui el frontó segueix conservant aquest caràcter d’espai obert, de ser un espai de trobada i relació per a molta gent, especialment a l’agost.

De petit, recordo aquelles no sé si 12 o 24 hores que feien els meus tiets i tietes amb els seus amics, en plena festa major, unes 12 hores que sovint acabaven amb gresca grossa. Recordo que també s’hi feia un torneig de petanca i un de voleiball. Des de fa dos anys, entre els cosins organitzem aquests 12 hores reprenent la vella tradició i hi convidem alguns amics, tot i que durant tot el dia hi passa moltíssima gent.

El joc que juguem al frontó no és ni la pilota valenciana ni el frontó basc, tot i que té alguns elements comuns. Desconec si hi ha un model propi per a anomenar el joc de frontó que juguem nosaltres. De fet, la nostra és una modalitat de joc de pilota barreja de moltes altres modalitats. Juguem amb unes raquetes com de tennis però una mica més amples i allargades, que serveixen per colpejar unes pilotes de goma groga que boten bastant (però no tant com les blaves petites, anomenades “mexicanes” i que serveixen per frontons més grans i llargs). Antigament havíem jugat amb raquetes de fusta i unes pilotes més petites, però al ser un frontó familiar, l’espai de joc és acotat. És un rectangle de joc és descobert, d’uns 15 a 20 metres de llargada i uns 8 d’ample. Té una paret principal, i una a l’esquerra, mentre que per la dreta no n’hi ha. En l’actualitat té una petita paret per darrera que el tanca, que abans no hi era. L’espai de joc està dividit en 6 números, marcats, que serveixen per delimitar certes fases del joc. Les normes són les del frontó internacional: individual o per parelles, amb partides a 11 o 21 punts, i amb possibilitat de fer “trinquets”, és a dir, que la pilota primer toqui a la paret esquerra i després a la principal abans de fer el primer bot a terra. De fet, aquesta paraula que nosaltres emprem per a designar aquest tipus de punts, “trinquet”, és, en realitat, segons el DIEC la que designa el nom del “lloc clos destinat a jugar-hi a la pilota” (almenys en alguns indrets del País Valencià), és a dir, al frontó en la seva totalitat. No ho sabia.

Per cert, enguany amb la meva germana som els vigents campions, així que lluiten per revalidar el títol, per assolir el pernil que posem de premi…