L’altre dia, en un magnífic programa de tv3 que retrata la vida a l’interior de les presons catalanes, un intern -que portava més de 8 anys tancat en un centre penitenciari- li explicava a un altre que, en motiu de l’assoliment de la seva llibertat, no sabia si sabria acostumar-se a la vida allà fora. L’altre intern li contestà que segurament si, que li costaria molt acostumar-s’hi, perquè portaven molts anys amb el “pla curt” posat, però que al final se’n sortiria.
Vaig interpretar que allò del “pla curt” es devia referir a que, en portar tants anys tancats entre quatre parets, els seus ulls -un dels canals per on ens entra el món exterior- s’havien acostumat a un tipus de mirada de poc recorregut, condicionada pels murs entre els que estaven reclusos. A l’interior d’una presó, els interns, a no ser que puguin mirar per la finestra, no veuen mai l’horitzó, no tenen la possibilitat de guaitar espai obert. Tenen la vista sempre posada en la distància curta. Malgrat que el seu pensament desitja cada dia la llibertat, no pot anar mai més enllà d’uns pocs metres.
Com en les presons, tots aquells que vivim en grans ciutats o que fem la major part de les nostres activitats habituals tancats en oficines o davant la pantalla d’un ordinador, devem patir un “mal” semblant: el del pla curt. El de no veure-hi gaire més enllà, el de no tenir l’horitzó davant, allà lluny, el de tenir un món condicionat per portes, finestres, parets, pantalles de plasma o edificis. I això ha de condicionar, no sé com, la nostra manera de veure el món, de percebre’l. I de ben segur que també als nostres pensaments i idees. No crec que sigui cap malaltia diagnosticada oficialment, però que es tracta d’alguna cosa dolenta que afecta negativament al nostre cos és evident: si més no, fruit d’això, molts portem ulleres correctores. A diferència dels que treballen a l’aire lliure, vivim la major part del nostre temps amb els ulls posats en el “pla curt”. Suposo que l’expressió més adequada per definir les conseqüències intel·lectuals d’aquest mal seria allò de “ser curt de mires”, aplicable perfectament, per cert, també a molts polítics actuals.
Cal doncs, per no ser més curts de mires que l’estrictament necessari per motius de la nostra feina, posar el “pla llarg” de tant en quant -cosa que no implica forçosament fer un viatge- sino més aviat d’estar més a l’aguait, més en contacte amb la natura, amb els espais més oberts, amples, amb horitzó. En llibertat. Almenys d’aquesta manera percebrem que no tot és, sempre, a l’abast.
