(Fotografiant la Carretillada)
Fa temps que, anant amunt i avall per aquests móns de Déu, documentant festes populars, m’entretenc a observar també què fan els espectadors durant determinats actes. Molts d’ells no es miren realment el que passa davant seu sino que només fan fotografies, que és molt diferent. Alguns pocs semblen fotògrafs professionals o documentalistes. La gran majoria més aviat busquen l’obtenció d’un record personal o el joc amb la màquina, però en alguns d’ells em sembla veure-hi una nova forma de devoció. Per això els fotografio. Deixo algunes mostres d’aquesta perspectiva fetes durant les Festes de Misericòrdia de Reus, d’aquest any.
(Fotografiant el ball de l’Àliga)
Avui, tornant d’un passeig per la Barcelona antiga, veient els turistes fotografiar els monuments- m’he refermat en un pensament que fa temps que maduro: que l’ús de càmares de fotografiar i de vídeo expressa una nova forma de pràctica religiosa, semblant a la devoció. L’explosió de flaixos passa al Camp del Barça quan surten els jugadors però també durant les cavalcades de Reis, quan el visitant arriba davant l’escena del naixement d’un Pessebre Vivent o al pas d’una processó de Setmana Santa.
(Qui és més devot? Processó de la Sanch de Perpinyà, 2009)
Caldria preguntar-se si l’obtenció d’un record de la festa explica per si sol la motivació de l’acte de fotografiar. O si fins i tot s’utilitza per divertir-se provant diferents possibilitats de la màquina. Jo crec que no, que en les càmeres i els seus flaixos de les persones que també són allà també hi ha una actitud. Si abans els devots a les festes portaven ciris o encenien petits focs, encens o llançaven petards, avui són les càmeres i els seus flaixos els que també s’utilitzen per mostrar reverència i respecte. Nous temps, nous instruments, noves eines per a la devoció.
(Més difícil encara. Processó de la Sanch de Perpinyà, 2009)
