Desconec si al nostre país hi ha algú interessat en fer història de l’etnografia i de la recerca etnològica i ignoro, cas que hi hagi algú interessat, si ja hi ha coses escrites al respecte. En qualsevol cas, crec que qualsevol que es plantegi iniciar una tasca així hauria de tenir molt en compte, en aquest intent de fer una història de l’etnografia catalana, el procés d’implantació de les xarxes distribuïdes (i sobretot d’Internet). Estic convençut que l’aparició d’aquest nou model de tecnologia està marcant un punt d’inflexió en el camp de l’etnografia i el folklore.

A casa nostra la popularització de les xarxes distribuïdes pot situar-se entre els anys 1995-1996. Una mica abans ja s’havien anat gestant embrions del que seria el protocol stàndard actual. L’aparició d’aquesta nova tecnologia ha revolucionat, de manera silenciosa, molts camps de la vida quotidiana i encara ho farà molt més en els propers anys. Només cal fixar-se, per exemple, en com s’han transformat les llibreries de vell des del 1996. Si només fa uns anys eren més aviat magatzems -uns llocs rònecs, bruts, mal il·luminats i desordenats- ara s’han convertit en més aviat biblioteques -espais agradables, nets, ben il·luminats i ordenats. Més encara, si abans les llibreries de vell eren considerats empreses de poc interès, ara molts d’ells s’han convertit en negocis pròspers. Abans, trobar un llibre descatalogat o exhaurit era tota una epopeia. Calia recórrer totes les llibreries de vell, una per una, fins a trobar el llibre que es buscava. El procés era lent i car. Ara, amb les aplicacions que permeten crear bases de dades (de llibres) i després interconnectar-les entre si, el procés de trobar un llibre de vell s’ha transformat completament. Avui, per aconseguir un llibre d’aquests només cal anar a indrets com ara Iberlibro.com per trobar-lo ràpida i fàcilment. Aquest indret web permet fer cerques dins les bases de dades de totes les llibreries (que els hi han facilitat) i et diu en quina llibreria n’hi ha exemplars, i per cada un d’ells, en quin estat és, el preu i altres dades d’interès. I, si vols, el pots demanar. La tecnologia ha escurçat i ha abaratit el procés. Tot aquest canvi ha estat possible gràcies a una tecnologia invisible: les xarxes horitzontals de comunicació i, sobretot, d’Internet.

Si la Xarxa afecta d’aquesta manera espais com les llibreries de vell, res no fa pensar que també deu haver d’afectar, ara i encara més en el futur, altres àmbits de la realitat, com la manera d’entendre el folklore i la manera de practicar la recerca etnogràfica. És una idea que repeteixo sovint i que passo en privat i en públic, a vegades amb insistència. La Xarxa canvia la forma d’exercir d’etnògraf. N’hi ha que ho saben molt bé, però molts altres ho ignoren o pensen que arriben massa tard per pujar al tren… La Xarxa multiplica les fonts emissores d’informació, accelera els estudis etnològics comparatius i afavoreix l’aparició de nous materials. però és que a més a més, la Xarxa posa sobre la taula qüestions com ara: No és la Wikipedia una tecnologia que permet la creació de coneixement col·lectiu, de folklore? I la tradició oral, en la nostra vida, avui, què és? Com es crea, i sobretot, com es transmet?

Qualsevol treball etnològic seriós ha de fonamentar-se en dos processos: el treball de camp i l’anàlisi de la documentació escrita. Cal, en primer lloc, fer recerca de camp, anar físicament als llocs i parlar amb la gent del territori. Veure les coses amb els propis ulls. I documentar el que calgui o es pugui. I si pot ser, des de dins, no limitant-se a ser un espectador. Perquè també cal captar les emocions, la vivència. Però això ja són figues d’un altre paner… Per altra banda, cal iniciar un procés de documentació llarg, que combini la teoria històrica i antropològica amb el contrast de totes les fonts escrites disponibles sobre el mateix tema. Fins aquí res de nou amb els treballs etnològics clàssics. Ara bé, l’aparició de la Xarxa multiplica i afavoreix sobretot aquest segon procés, el de l’accés a la documentació escrita. El multiplica i el fa més complexe. Però això permet enriquir el treball final.

Crec doncs, que cal una nova actitud en l’etnògraf: cal estar sempre en estat de recerca permanent, atent als detalls, guaitar des de diferents punts de vista, contrastar diverses fonts i afegir-hi, si cal, la reflexió personal. I a partir d’aquí elaborar un discurs propi, o no. Però ja fa temps que no serveix la còpia sistemàtica o la repetició compulsiva del que van escriure els altres abans. Ja no val creure’s cegament veritats acceptades popularment com a dogmes. Cal comprovar que són certes o que ens serveixen i, si la resposta és afirmativa, aleshores acceptar-les. Cal experimentar cada cosa amb el propi cos. Perquè que un no conegui una cosa no vol dir que no existeixi.

(PD) Potser ja seria l’hora que algú seriós organitzi, seriosament, unes jornades perquè els experts discuteixin sobre folklore i xarxes distribuïdes, un debat encara inèdit al país.