Avui s’ha sabut que dissabte va morir l’antropòleg Claude Lévi-Strauss. Quan ho he llegit se m’ha escapat un “ostres!” però no pas perquè no fos esperada la seva mort, car ja tenia cent anys, si no perquè precisament aquests dies volia fer un post sobre un dels seus llibres “Tristos Tròpics”, traduït per Miquel Martí i Pol, que tot just diumenge vaig acabar de llegir.
He de confessar que quan ma germana em va regalar el llibre, jo no sabia qui era aquest bon home. Bé, em sonava, però no el tenia com un dels meus referents. I també haig de confessar que en un primer moment el llibre no em va interessar gens ni mica. És més, el vaig deixar arraconat fins fa cosa d’un mes quan, no sé ben bé perquè, el vaig reemprendre. Els primers compassos del llibre em van semblar avorrits, exemples d’un tipus d’etnografia del segle passat, freda i excessivament centrada en la descripció tècnica de costums aliens. Hi són descrites les diferents expedicions etnogràfiques que l’autor va fer per diverses zones del món, barrejada amb l’explicació dels detalls de la seva vivència. En un principi em va costar endinsar-m’hi. Hi trobava a faltar aprenentatge. Massa descripció i massa poca reflexió. Considero que l’anàlisi dels costums aliens ha de servir per conèixer millor els propis, i que veure i entendre com es viu d’una altra manera pot ajudar a copsar les nostres mancances i a posar en valor les nostres fortaleses. Ras i curt: que comparar serveix per aprendre i per avançar.
Tot i que no comparteixo la sentència que marca el principi d’aquest llibre “En la professió d’etnògraf no hi ha lloc per a l’aventura” (idea que, per cert, ell mateix s’ocupa més tard de de desmentir quan relata les expedicions), reconec que el llibre conté alguns aprenentatges interessants i valuosos, com la diferència entre ídol i efígies en la religiositat, o el paper que juga la generositat en el lideratge. O la seva definició de llibertat “La llibertat és el resultat d’una relació objectiva entre l’individu i l’espai que ocupa”. O la comparació magistral que fa entre tres de les religions majoritàries del planeta (budisme, islam i cristianisme)… O la sentència amb què culmina l’anàlisi de les pràctiques funeràries dels bororo “… la representació que una societat es fa de la relació entre els vius i els morts es redueix a un esforç per a amagar, embellir o justificar, en el pla del pensament religiós, les relacions reals que prevalen entre els vius”, aplicable, per exemple als elements de la nostra Festa de Tots Sants.
Ara bé, aquesta inicial percepció negativa del llibre va canviar sobtadament cap al seu final. Després d’explicar les seves aventures i desventures entre els caduveo, els bororo, els namikwara i els tupi-kawahib, totes elles comunitats indígenes de l’Amazònia, hi ha el capítol anomenat “Un gotet de rom”, que em sembla monumental. Per si sol conté tot el que jo cercava (més enllà dels aprenentatges fruiut de l’anàlisi) en el llibre: la reflexió al voltant de la condició d’etnògraf. En aquest breu capítol, en Lévi reflexiona sobre el perquè la societat occidental és l’única del món que origina aquest ofici, però també sobre quins són els problemes que es troba l’etnògraf, no només en la seva tasca laboral, si no també en el desenvolupament de la seva vida personal i la relació amb la seva comunitat. Diu, per exemple “… per la brutalitat dels canvis a què s’exposa (l’etnògraf), adquireix una mena de desarrelament crònic: mai més no se sentirà a casa seva enlloc, restarà psicològicament mutilat”. També exposa el dil·lema moral que apareix quan hom passa periodes llargs entre gent totalment diferent a un mateix i les contradiccions dels judicis que es formula. M’hi sento totalment identificat i comparteixo bona part de les seves reflexions. També jo m’he fet totes aquestes preguntes, especialment en motiu de les recerques que en els darrers anys he fet al Nepal i que, sense cap mena de dubte, m’han condicionat molt la manera de veure les festes tradicionals i els costums del nostre país. Ara bé, dubto que jo hagués estat capaç de formular-ho de la manera tal i com ho va fer ell. Gràcies Claude!
