Es diuen Airsoft Life (http://www.airsoftlife.es). L’altre dia me’ls vaig trobar de cara i em vaig fotre un bon ensurt. Juguen a fer la guerra o millor dit, a envair territoris. I compten amb la complicitat de certs alcaldes catalans que els deixen el poble que governen com a espai de combat. Em sembla indignant que a aquestes alçades de la pel·lícula hi hagi paios que es dediquin a jugar a fer el papanates d’aquesta manera, però encara em sembla més preocupant que algú els permeti utilitzar l’espai públic, atorgant el corresponent permís, per fer apologia de la guerra.
Dissabte passat era a Les Olives, un més que petit poble del Baix Empordà, aprop de Garrigoles, sopant amb uns amics a casa en G, el “Ferrer de les Olives”. En G deu ser un dels ferrers més joves de Catalunya i demostra, amb les seves creacions, que aquest és un art amb molt més que futur. Tot i que sovint es tracta, malintencionadament, el seu com un “ofici en vies d’extinció” la feina que té demostren, amb fets, que la seva és una professió amb molt de present i amb unes més que bones prespectives de futur. Aviat estrenarà el seu web nou: forja.cat, amb petites aportacions meves (que no sé si tindrà en compte, per cert…).
Bé, la qüestió és que era a la terrassa de casa seva couent unes butifarres i unes xuies quan, de sobte, vaig començar a veure un conjunt de paios uniformats de militars carregats metralletes amb actitut amenaçant arribant a la plaça del poble. Semblava una operació d’aquestes que vam veure ara fa uns anys a la tele, en què els soldats anaven casa per casa buscant no sé sap què a l’Iraq. El primer que vaig pensar fou: venen a per nosaltres. Però després vaig veure que no podia ser. Seguidament vaig pensar que potser algun veí tenia un amagatall ple de cocaína o alguna cosa així. Vaig avisar als companys desseguida, esverat. I en G va dir, “ah no! no m’havia enrecordat de dir-vos-ho: aquesta nit hi ha els de Airsoft fent un dels seus xous”. Pel que es veu, havien avisat al poble posant un cartell al bar. Es tracta d’una empresa anglesa que organitza lluites entre dos bàndols de gent vestida per a l’ocasió amb roba militar (amb algunes banderes espanyoles cosides als braços, per cert), cares pintades i armes que disparen làsers. No hi ha armes reals, evidentment, i ningú pren mal. Tot és una emulació de la guerra, però prou real com per fotre’s un bon ensurt si un no ha estat avisat amb temps. Pel que es veu, la majoria dels que participen en aquesta simulació són forasters, paguen per participar-hi i ho fan com una mena de tractament antiestress. I el que és pitxor, compten amb el permís de l’alcalde del poble on fan ls seves maniobres i amb el silenci dels habitants, que no es queixen. Ignoro si l’empresa paga alguna cosa a l’erari públic del municipi per poder fer la seva activitat.
Propaganda de les metralletes que utilitzen
D’acord que les Olives és un poble molt, molt petit (a la plaça major a aquella hora no hi havia ningú) i que tothom estava avisat (menys nosaltres)… però tot allò em va semblar indignant. Em sembla indignant que hi hagi gent que utilitzi l’espai públic per a efectuar una apologia de la violència i la guerra com aquesta. I indignant que hi hagi alcaldes que els doni permís per fer-ho. No entenc com és que aquest tipus de jocs estan permesos al nostre país i com és que no es fan exclusivament en espais privats. Si als que no estàvem advertits, com jo, ja ens vam endur un bon ensurt, no vull ni pensar què pot passar quan aquest conjunt d’energúmens agafin per sorpresa a algun avi o àvia despistat. Des del meu punt de vista aquest joc, que es vol simulació, no és res més que una agressió, simbòlica, si es vol, però agressió al cap i a la fi.
Cap al final de la nit, en veure que no marxaven, vam començar a enfotre’ns-en. Primer des del balcó i després des de baix. Si jo hagués estat de les Olives els hagués increpat d’alguna manera des de bon principi, però essent-ne convidat només vaig poder participar de les bromes i conyes que els vam fer mentre fèiem camí cap a la furgoneta, marxant del poble. Crec que és el millor que podíem fer. Enfotre’ns-en. I esbombar-ho per la Xarxa, perquè se sàpiga que això passa al nostre país.
