Una de les idees sobre Sant Llorenç del Munt que compta amb més adeptes entre els habitants dels pobles de les comarques que envolten aquest massís muntanyós, és que en el seu interior hi ha un llac.

La situació exacte d’aquest llac és un misteri, tot i que la tradició oral dóna algunes pistes per a trobar-lo. La veu popular, que atribueix la localització a un vell saurí africà, el situa just al bell mig de la muntanya. La porta que dóna accés a aquest llac subterrani i secret és la Cova del Manel, una cavitat situada a la vessant de Matadepera de la muntanya, a vuitcents metres d’altura, que té la seva entrada al bell mig de la Canal dels Micos, per sobre de Can Pobla. La idea passa de pares a fills, corre de boca en boca entre la gent dels pobles de l’entorn: al final d’aquesta llarga cova, que fa entre setcents i noucents metres de llargada, hi ha el gran doll d’aigua. També s’explica que en un costat del llac hi ha un llibre preciós, molt antic, que conté dibuixos, alguns secrets sobre la muntanya i les signatures de tots els que hi han pogut arribar.

De petit, la idea ens resultava fascinant. Per aquella petita entrada que té la cova del Manel, s’accedia a un gran llac d’aigües cristal·lines, un món diferent, ple de misteris. Ens imaginàvem que allà dins hi vivia un animal fantàstic, una espècie aqüàtica desconeguda, mig balena mig rat-penat. Ens explicaven que el camí fins al llac a través de la cova era ple de dificultats. Calia superar la pròpia orografia de l’espelunc, molt estreta i amb trams en què hom s’havia de posar estirat per passar. I calia fer-ho amb una espelma encesa, per poder detectar tothora si hi mancava oxigen. Accedir fins al llac era, doncs, perillós, perquè no només podies trobar-te sense oxigen sino també perquè, una vegada arribat al llac, podies topar-te de cara amb la bèstia que hi vivia. Si un aconseguia superar tots aquests obstacles, obtenia la recompensa: veure el llac i poder signar el misteriós llibre.


Antoni Quadras i Feliu amb la costella (1903)

És possible que existeixi una gran reserva d’aigua a l’interior de la muntanya. Al  tenir una estructura piramidal, l’aigua de la pluja s’escola des del cim per totes les vessants, es diposita al llac i surt de nou per les abundants fonts que hi ha a peu de muntanya. La idea de l’’existència d’aquest llac, tot i que encara no hi ha ningú que l’hagi vist, ve reforçada per la troballa d’una gran costella d’animal a la cova de Santa Agnès. La veu popular ha volgut que aquesta fos la costella del llegendari Drac de Sant Llorenç, tot i que uns estudis recents van determinar que es tractava d’un os d’una bèstia aqüàtica. D’una balena, concretament. Que es trobés en aquesta cova no és casualitat: en aquesta caverna situada al cantó oposat de la cova del Manel, al vessant de Sant Llorenç Savall, just sota el Morral del Drac, hi ha unes grans piscines naturals que acostumen a ser plenes d’aigua.

Ara bé, tot i que la idea de l’existència d’aquest llac a l’interior de la muntanya disposa d’un ampli suport i difusió populars, els espeleòlegs sempre han negat tal presència. Asseguren que, en les seves incursions per les entranyes de la muntanya, mai s’han topat amb aquest gran llac. Bé, matisen que de moment no l’han trobat. Els que més coneixen la muntanya també contradiuen aquesta creença popular i neguen l’existència d’aquest gran doll d’aigua. Ningú ha vist, doncs, aquest llac, però la creença corre de generació en generació amb força èxit, sense que la veu dels espeleòlegs ni dels bons coneixedors de la muntanya sigui tinguda en compte. Amb el llac s’hi creu fermament, tot i que, en el fons, tothom sap que el més probable és que no existeixi. Però la creença està tant arrelada en l’imaginari popular que quan algú pregunta: “Què creus que hi ha a l’interior de Sant Llorenç?” som molts els que diem: un llac.

La creença en aquest llac subterrani forma part, doncs, del patrimoni fantàstic de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, del seu univers mític.

La creença en la presència d’aigua a l’interior d’espais naturals com una muntanya o en determinats temples, és present en diferents cultures d’arreu del món. La muntanya, és la casa dels déus, un lloc elevat, d’accés difícil, apartat de l’àrea urbana i de la comunitat humana. I l’aigua és el símbol per excel·lència de la vida, l’element indispensable, juntament amb el Sol, per tal que la Natura faci el seu curs. Amb un doll d’aigua a dins, la muntanya esdevé l’origen i reserva de la vida, un indret sagrat, un referent -tant paisatgístic com espiritual- per a la gent de la contrada. D’ella, i del llac que hi ha al seu interior, en surten els corrents, terrestres o subterranis, que transporten l’aigua fins al mar. La muntanya, amb la seva panxa plena d’aigua, garantitza, doncs, que la vida segueixi endavant i que faci el seu curs natural.