(Els calçots l’1 de novembre de 2009)
Els calçots que hem plantat enguany, en total més de 50 quilos de cebes, van fent el seu curs. De moment sembla que tots estan creixent més o menys igual, amb la mateixa força, tant els que vam plantar amb la ceba ja enterrada com els que no, i tant els que vam escapçar per la part de dalt com els que no. Els meus temors han estat sense fonament i tots els calçots plantats han sortit amb la mateixa força i semblant proporció. En el moment de posar les cebes a terra (abans de que surtin els primers brots verds) tant se val deixar-les arran, una mica soterrades o soterrades del tot.
Una de les coses que vam haver de fer a finals de setembre, quan van començar a sortir els primers brots verds, va ser separar una mica les cebes entre elles (deixant-les a un pam una de l’altre), doncs estaven creixent masses brots a cada ceba i es molestaven les unes a les altres. Aquesta operació en va permetre obrir nous solcs de calçots i ampliar una mica l’hort, arrencant les mates de pebrots i d’albergínia que encara teníem. A l’hort, a vegades cal prendre decisions dràstiques i sacrificar determinades plantes, encara que estiguin encara vives, per plantar-ne de noves o, simplement, per deixar que la terra reposi.
Durant tot aquest temps -els calçots els vam plantar a finals d’agost- l’única intervenció que hem fet a l’espai de l’hort on hi ha els calçots ha estat volcar-hi un camió de terra més argilosa, d’aquesta de color marró fang, per barrejar-la amb la que teníem de l’estiu. També hem abonat amb nitrats alguna vegada i hem anat regant de tant en quant, cada tres dies més o menys, en funció de si havia plogut o no i de si la terra estava seca o no.
(Solcs amb els calçots, 1 de novembre de 2009)
És sorprenent la quantitat de brots (els futurs calçots) que poden arribar a sortir de cada ceba. En alguns casos n’hem comptat fins a 11 (en aquests casos hem hagut de sacrificar alguns brots). Una vegada van sortir els primers brots verds, hem anat calçant les cebes amb la terra, de manera que ara (que la part blanca del calçot encara és prima) són a més o menys un pam sota terra. Els dos o tres mesos que queden – els més freds de l’any- perquè els calçots es facin gruixuts són els més difícils. El que queda per endavant és la veritable prova de foc de la collita. Veurem què passa…
A banda dels calçots hem fet algunes coses més a l’hort. Hem deixat una bona parcel·la sense plantar-hi res (deixem que reposi de cara a la temporada que ve, doncs volem provar de criar bons exemplars de tomàquets de Montserrat), i a la resta hi tenim alguns enciams, reves, carxofes, diversos tipus de cols i tres o quatre solcs amb maduixeres. Les maduixes les vam tenir des de mitjans d’estiu fins a principis de setembre en llibertat total, perquè s’anessin escampant i guanyant terreny. (Quina manera més particular que tenen de fer-ho!). Ara les hem “domesticat” una mica, posant-hi plàstic d’aquest permeable i donant-los un espai fixe per a créixer. També hem canviat la llenya de lloc (l’hem posada sota cobert) i hem començat a planificar el lloc i l’espai que ocuparan els arbres fruiters que volem plantar a la primavera.
