Ja tinc el meu caganer per aquest Nadal. Tal i com ha anat l’any, el protagonisme, la fama, se l’ha ben guanyada el món de la pirotècnia i, de retruc, d’entre tots els col·lectius afectats, el dels diables. Per això, per l’enrenou que ha provocat la directiva finlandesa i la seva transposició, aquest és el meu caganer d’enguany.


Des de fa uns anys, pocs, he començat una  col·lecció de caganers. En dates nadalenques em distrec buscant figures de caganers estranyes, originals, a poder ser de fang, per les fires que aquests dies hi ha arreu. I no és fàcil trobar-ne de xulos. El món del caganer està vivint moments convulsos. Molts caganers són calcats i no n’hi ha massa diversitat. Bé, si, hi ha uns quants models estandards que tenen a totes les parades. D’entre aquests, especialment aconseguit és el dels xinos que et permet endur-te a casa un caganer clàssic, més que digne, fumant pipa i tot, per menys de dos euros. No m’agraden massa, tot i que n’hi ha una extraordinària diversitat, aquests caganers tant grossos, tipus botero, que han sorgit d’uns anys ençà. En canvi, m’agraden força els de la Núria Valls. Avui, mentre era a la Fira de la Sagrada Família, he topat amb una parada (que duia el seu fill) i he vist un dimoni caganer  amb una fisonomia no humana. Un dimoni de veritat defecant. M’ha encantat i l’he comprat. I després he vist aquest altre (de la foto) de l’Anna Maria Pla, que és d’un tipus que m’agrada molt, i que representa un diable, aquesta vegada amb rostre humà, amb una forca a les mans.

Crec que és el caganer més escaient de l’any. El procés de transposició de la “finlandesa” directiva de pirotècnia ha estat molt més que conflictiu, tot i que sembla que finalment s’ha encarat bé. No tenir estat propi i no tenir veu directe amb Europa ens ha portat a haver d’anar a negociar a Madrid un tema amb una gent a qui tot allò els sonava a xino. I a més a més aquí, l’actitud aquesta del “peti qui peti” o “pels meus collons” tampoc hi ha ajudat gaire. Vaig seguir el procés al principi, he anat a les dues manifestacions, la de Berga i la de Barcelona, i he seguit amb certa distància el desenllaç final de la moguda. Com que ningú encara m’ha sabut dir com ha acabat tot, cagar pensant amb tot el què ha passat és el millor que podem fer. De fet, el tema ha estat tant present durant tot l’any que a més d’un ens ha enganxat pensant-hi mentre érem al water.

Penso que el món dels caganers té encara molt recorregut per recórrer. Hi ha moviment a Torroella i en d’altres indrets, que miren d’oferir-los personalitzats a les entitats que ho demanen. Em sembla una excel·lent iniciativa. Es podria haver anat més enllà i plantejar caganers interactius: per exemple, un diable amb un ceptrot o un llançador de coets d’una cordà, cagant entre guspires. I afegir-hi la possibilitat d’encendre’l d’alguna manera, posant-hi una bengala curta, per exemple. D’aquesta manera podríem celebrar, cada vegada que ho volguéssim, una encesa al bell mig del pessebre.

Que n’ets de gran, caganer.