Aquests dies previs a les eleccions espanyoles estem assistint a un espectacle lamentable per part de les classes sacerdotals: la seva permanent intervenció pública en els afers polítics. Lluny de consagrar-se només als afers espirituals, els sacerdots han optat, com en temps de la dictadura franquista, per fer política i utilitzar les esglésies per fer proclames de tot tipus. Estan convertint les misses en mítings polítics i això converteix la religió en un perill.

En la religiositat buddhista i hinduista asiàtica, els aspectes més lúdics de la religió (els ritus associats al culte com exhibir un déu, contribuir a moure’n la imatge, etc) són un fet cultural. Arrossegar un carro de grans dimensions amb una imatge d’un déu a dins és per a molts joves de Katmandú, per posar un exemple, molt més que passejar un déu. Sota aquest punt de vista, la religió és un joc, una relació física i mental amb les divinitats. Per una banda és un joc físic: cal anar a veure-les, passejar-les regularment, tocar-les, besar-les, etc En una paraula: cal donar’ls-hi vida. Les divinitats són coses palpables, tocables (no entitats sagrades i llunyanes), amb què es pot jugar. I si per culpa d’aquesta relació física les imatges que representen els deús es trenquen, es canvien o se’n fan de noves. I si s’embruten, es netegen.

Per altra banda la religió és també un joc mental: les divinitats suggereixen coses que tenen a veure amb la vida i l’esperit de les persones. Un déu de l’aigua consciencia sobre la importància d’aquest element i de com cal preservar els rius, per exemple. Una deesa mare, ens recorda que la terra ens alimenta i que l’agricultura és important. Un protector davant els viatges, ens adverteix del perill d’aventurar-se en terres extranyes, i un patró dels automobilistes ens reclama a pensar en els accidents de trànsit. Un ritus de l’arbre, ens recorda les nostres arrels i ens permet pensar en la regeneració periòdica de la vida. El Nadal ens pot fer pensar en el fet que tot comença algun dia, amb un naixement. El dia de Tots Sants pensem en la mort i recordem als que ja no hi són (tot i que ningú impedeix a ningú que es pensi amb els morts durant l’any).

Una religió es converteix en perillosa quan el col·lectiu que la sosté i l’impulsa (bàsicament els sacerdots) s’obliden de la seva tasca i es dediquen a fer política. Quan es barreja la fe amb la política d’Estat. És el que està passant aquests dies a l’Estat espanyol, on les misses s’han convertit en mítings polítics i a les manifestacions s’hi oficien misses. Amb aquesta actitut els sacerdots, la classe sacerdotal, contamina, amb les seus discursos i opinions relacionats amb la vida de la comunitat i amb la política en concret (si volem formar part d’un Estat o en volem fer un de nou, si els nostres impostos són justos pels serveis que es reben a canvi, si la projecció internacional i les relacions pacífiques i d’amistat amb els altres pobles són adequades, si cal ensenyar als nens amb una llengua o amb una altra, si dos persones del mateix sexe es poden casar o no, etc). Amb aquestes opinions polítiques es desvien del que hauria de ser la seva única i exclusiva tasca: el cultiu de l’esperit dels seus fidels.

Em sembla que la classe sacerdotal hauria d’aprendre molt de les religions hinduistes i buddhistes, on els sacerdots no diuen a la gent què han de fer i què no, a qui han de votar i a qui no; com han de viure i com han de comportar-se. Allà, com hauria de ser aquí, els sacerdots només acompleixen la tasca de fer d’intermediaris entre els humans que fan culte (portant ofrenes,. fent visita, etc) i els déus (sants, deus i deeses, etc) objecte d’aquest culte.

Sacerdot:

|| 1. Home consagrat a oferir sacrificis als déus.
|| 2. En l’Església catòlica, l’home consagrat a Déu, ungit i ordenat per a celebrar i oferir el sacrifici de la missa.