Cada vegada que vaig al País Valencià, i en aquests darrer mes hi he pogut anar un parell de vegades, em fascina en gran mesura una cosa: la capacitat i gràcia amb què els valencians juguen amb els coets carretilles, popularment coneguts per “coets borratxos”. M’impressiona la naturalitat com fan anar els masclets i les femelles, dos elements que formen part de la seva manera de fer festa i d’expressar els sentiments festius. Una de les conseqüències visibles d’haver participat d’alguna d’aquestes manifestacions traqueres és la ralla negre que els coets borratxos deixen per les superfícies de les coses per on transiten a l’atzar.

Pel que he pogut llegir en el llibre “Historias de la traca“, un llibre imprescindible i dels pocs que es submergeix a l’interior d’aquest tipus de cultura popular festiva, la cultura traquera és l’art de llançar i fer esclatar pòlvora ja sigui de forma ordenada i fixa (a través de mascletàs, castells de focs artificials, correfocs o tronades) com de forma desordenada o caòtica i dinàmica (mitjançant les coetàs i les despertàs ). La definició és improvisada i feta a cuitacorrents, però serveix per definir bé aquest conjunt de pràctiques amb pólvora. Un cas apart, el millor al meu parer, són les cordades, que combinen magistralment el millor de cada model. Aquesta cultura és pròpia de bona part de les terres del País Valencià i és present, en qualsevol de les tres formes descrites, en pràcticament qualsevol de les manifestacions festives tradicionals .

Un exemple d’aquest tipus de cultura és la ratllà i la coetà, que tenen lloc durant l’Entrà de la Flor de Torrent. Es tracta d’una festa que gira al voltant de l’anada a cercar una branca d’ametller que estiga en flor i portar-la fins l’interior del poble. Es celebra sempre l’1 de febrer. Al matí els organitzadors manifesten la seva alegria després de tallar la branca en flor tirant un bon nombre de coets borratxos (la foto).

Més tard, durant l’esmorzar que els clavaris organitzen en un mas de foravila no paren d’encendre coets borratxos, inclús per sota les taules mentre es menja. Aquestes enceses manifesten l’alegria però també serveixen de barrera d’accés al grup (qui aguanta dins el foc forma part del grup i pot seguir la festa). Al vespre es fa el passeig de la branca pels carrers, protegida i custodiada per dues fileres de persones que subjecten els coets amb unes pinces de fusta. Una vegada s’ha aconseguit portar la branca gran a l’església, i després d’un ritus força curiós, comença la coetà, l’encesa de coets borratxos pels carrers del poble que són pels volts de l’església. (foto)

Els més vells del poble anomenen aquest ritus pirotècnic fascinant amb el mot “ratllà”, que fa referència a les marques negres que els coets borratxos van deixant a les parets dels edificis per on els que els llancen van passant. Els que participen en el llançament dels coets borratxos creuen que la casualitat ratllarà les cases de les dones que desitgen. Evidentment, cal anar preparat per participar d’aquest joc amb els coets que, entre d’altres, té per objectiu perdre la por al foc. De fet, avui en dia, l’encesa multitudinària de coets borratxos s’ha traslladat a un espai tancat, popularment conegut per coetòdrom, on els participants poden llançar-se tants coets col vulguin. (foto)

És la domesticació de la festa, un fenomen que afecta tant la “ratllà” com altres manifestacions pirotècniques tradicionals, avui en una situació molt fràgil i amenaçades per diversos factors. En primer lloc per l’autoodi (la propensió a pensar que aquella manifestació cultural és de segon ordre -fruit d’una política que així ho fa creure) i pel desconeixement (molts valencians desconeixen l’existència d’aquestes tradicions). En segon lloc, estan amenaçades per dues obsessions: l’obsessió per la neteja (la imatge que es dóna, la brutícia que es genera, etc) i l’obsessió per la seguretat (que ningú prengui mal). Dues obsessions que, sigui dit de pas, són conseqüències de la no valorització d’aquestes pràctiques (perquè si són valorades, es destinen diners a potenciar-les i a compensar els efectes negatius que puguin provocar). Una altra amenaça per aquestes manifestacions festives (extensible al que passa amb les fogueres de Sant Joan al Principat) són l’alta rotació del personal que fomenta el mercat immobiliari i que fa impossible l’arrelament de la gent als llocs. D’aquesta manera, desconeixent les tradicions pròpies dels llocs i amb la cobertura que atorga el dret sobre la propietat, qualsevol es creu en dret de posar una denúncia als organitzadors, per embrutar la paret de la casa o per impedir el pas al garatge de la casa, per posar dos exemple). Si la denúncia prospera, pot comportar, l’any següent, la supressió o domesticació del ritus en qüestió. I au, que aquí no ha passat res!