Ahir Kosovë va declarar la seva independència política respecte a Sèrbia. Pràcticament ja no en queda res d’aquell gran Estat que volia ser Iugoslàvia. Com tampoc en queda res de Txecoslovàquia… ni de l’antiga Unió Soviètica. Des de l’any 1989 a Europa s’han format sertze (si, si, 16!!) Estats nous. Europa ja no és aquell projecte en procés de construcció dels anys 80-90. Europa és ara una entitat consolidada, que deixa fora de joc i sense sentit les altres entitats polítiques (de les del tipus Espanya, Itàlia o França) formades per conglomerats d’altres nacions (si és que n’havien tingut mai, de sentit). Ara és l’hora de l’Europa de les nacions.

Quan jo era petit, abans d’entrar a la Universitat, va haver-hi a Catalunya una irrupció molt forta de l’independentisme. Era l’època de la Crida, l’MDT i els Sant Jordi amb disturbis als carrers i enfrontaments amb la polícia espanyola. Tot i que jo era bastant petit, recordo que vam viure uns anys bastant intensos: de mobilitzacions i lluites, petites però constants. Ara amb la perspectiva que dóna el temps, entenc que aleshores no era el moment per a la independència… Europa encara estava en procés de formació i de consolidació, i a l’Estat espanyol tot just estàvem refent-nos de la dictadura. Però ara, a principis del segle XXI, tot ha canviat radicalment.

Avui, Europa s’ha consolidat. Europa ja és una realitat sòlida. I la tendència d’aquests darrers anys és que les nacions europees que abans formaven conglomerats polítics (Iuogoslàvia, Texcoslovàquia, etc) ara siguin entitats polítiques lliures. Aquesta és la tendència. Des de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, s’han format 16 Estats nous: Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Eslovènia, Txèquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Malta, Xipre… i algun més que ara em deixo. Si comparem aquesta llista amb el mapa de l’Europa de les nacions, veurem que hi ha notables coincidències. I és natural: ara el referent és Europa, i no té sentit aquesta tendència a seguir enfrontant-nos (i topant contra un mur) amb l’Estat Espanyol. És cert que hi ha cansament de l’Estat Espanyol, perquè ja no és ni serà més un model polític operatiu.

Ara, als que som independentistes (i interdepentdentistes, perquè volem tenir no només bones si no també prolífiques relacions culturals, polítiques i econòmiques amb els pobles del costat i de més enllà), els temps ens van a favor. I també anem a favor dels temps. Ara és l’hora, catalans. O ara o mai! Today Kosovo, tomorrow Catalonia.