Bufa fort i amb el seu esbufec encén la punta de la metxa del tro. Aleshores allarga la mà i deixa anar el petard encès. Cada llançador busca que el tro trobi el millor forat on anar a depositar-se per, quan la metxa es consumeix del tot, pugui esclatar a gust. Un espai entre dos cotxes, la part final del tub d’una canonada d’aigua, una escletxa entre dos murs, un primer pis en construcció, un descampat, una rotonda, una placeta… qualsevol racó obert és idoni perquè la càrrega explosiva del tro de metxa es deixi sentir amb tota la seva força.

Els llançadors d’aquests artefactes pirotècnics tenen especial predilecció per les entrades als pàrquings subterranis perquè, en esclatar, el tro produeix un so metàl·lic, com enllaunat, diferent segons la mida i profunditat de l’obertura. I el matisos ajuden a que el joc sigui més joc i menys un acte repetitiu. També són apreciats els forats en parets, els baixos dels containers, els carrers estrets, les escombraries de ferro lliures de bossa i, en general, tot tipus d’objectes i artefactes que, deixats de qualsevol manera al mig del carrer (una ampolla de plàstic, un tros de cartró) serveixin per posar a prova la potència del petard.

 

La despertà és un joc entre el llançador i tots els forats que hi ha pels carrers durant l’aurora (l’espai de temps que precedeix a la sortida del Sol) quan la ciutat és buida i encara no hi ha ningú despert, excepte aquests petits grups de persones com el que ara segueixo. Cada tro de metxa es llança perquè trobi un forat idoni en què retronar. No hi ha malícia en aquest joc i els tiraors són experts i cauts, vigilants que ningú no prengui mal i que no es facin animalades. Els petards són molt potents i tots el que participen d’aquest acte són molt conscients que, mal utilitzats, podrien fotre la mà enlaire a qualsevol que es despisti una mica. I amb tot, sempre hi ha algú que busca fer mal: destruir el mobiliari urbà: containers, escombraries plenes, bústies de correu de particulars, cotxes, etc Quan això passa, que no és gaire habitual i sovint és a càrrec d’algun jove, ningú li ho recrimina. Aquí tothom aprèn per pròpia experiència. Simplement se’l deixa fer, rient de lo animal que és “el pobre xicotet”.

En la comitiva de la despertà hi ha un desordre aparent que amaga, però, un ordre necessari. Cada falla no funciona igual, però per norma general, al davant de la comitiva hi van els tiraors dels trons més potents. Tot seguit la xaranga i darrera seu la resta de llançadors i acompanyants, xiquets i xiquetes amb les seves respectives caixes de fusta plenes de trons sense potència ni perill. Unes caixes de fusta que també duen els tiraors de davant i que, per cert, recorden els civaders dels balls de diables del Priorat i Baix Camp, on els diables duen amagades les seves pròpies carretilles.

D’entre els jocs que s’estableixen entre els trons i els forats, un dels preferits és el que es fa amb les clavegueres. Els llançadors s’acosten als forats que penetren cap avall en l’asfalt i hi dipositen amb cura el petard. Com que la metxa d’aquests trons no s’apaga amb l’aigua, el petard pot esclatar, aixecant una considerable columna de fum i aigua que sobresurt per l’enreixat de ferro després del tro. Que la despertà és una pràctica lúdica ho evidencien les cares de felicitat que fan els llançadors cada vegada que salta una alarma d’una botiga per l’efecte d’un tro massa proper. Sembla el so d’un premi d’una màquina tipus “Pingball” quan canta un “Extrapoint!”.

En el seu recorregut aparentment erràtic els llançadors també es topen amb gent que no veu amb bons ulls el que fan. Avui, per exemple, en una rotonda he vist com un home que anava dins un cotxe, ha fet repetitivament que no amb el cap i després, mirant-me a mi -que estava fent fotos-, ha buscat una complicitat en aquesta desaprovació que, evidentment no ha trobat. Més endavant, una escombriaire ha reconegut un dels llançadors i li ha recriminat que mentre ella neteja ell després embruta, i -mentre ho diu- tots dos riuen sabedors que avui és festa. A Benicarló, com en d’altres ciutats petites, les despertàs són diferents que les de València ciutat. A banda de que no es fan amb trons de bac, les despertàs tenen tot un altre aire. S’assemblen a les matinades de les festes majors de molts pobles del Principat, però canviant trons per trabucs (o carretilles) i xaranga per grallers (o banda). I com en aquestes, també alguns dels participants en la despertà no han anat a dormir la nit anterior.

Amb la despertà, cada racó, cada espai buit dels carrers per on passa la comitiva queda apamat, impregnat amb l’olor de pólvora. Hi ha qui veu en aquest joc una mena de purificació ritual de l’espai de la festa (que passaria per l’allunyament dels mals esperits que hi hagin pogut quedar encallats durant l’any) i fins i tot una mena d’ofrena de foc, pólvora i soroll. Ara bé, la despertà no només té la funció de “despertar” als que dormen, com el seu nom indica. Aquesta cercavila sorollosa també té per funció mostrar que n’hi ha uns que ja són de festa (i, de pas, mostrar que la festa fallera també és diürna -i no només dins els casals, de nit-). I és que la despertà té també un paper en la seqüència ritual de la celebració: és una cercavila per anar a cercar les falleres i fallers majors (adults i infantils) a les seves respectives cases per anar, tots junts, al copiós dinar que s’està preparant al casal en aquest dia previ a la cremà dels monuments.