Aquest cap de setmana passat he estat a la festa de les Falles de Benicarló. La vivència de la festa m’ha reafirmat algunes conviccions i ha aportat nous elements a la teoria que estic elaborant al voltant de la festa fallera valenciana i la festa catalunyesa de Carnaval. Sobre el fet que, essencialment són la mateixa festa, doncs hi opera el mateix ritus profà, però escenificat de forma diversa. Però no és d’això que vull escriure avui en aquest apunt de blog (n’estic preparant un article ben argumentat per una revista), sino d’algunes consideracions sobre la festa fallera que m’han passat pel cap aquests dies.

A Benicarló la festa de les falles és molt jove (només 35 anys), no té precedents locals tradicionals (s’importa per còpia de la festa de València ciutat) però, en canvi, ja ha aconseguit ser una de les festes més importants del municipi. Com pot ser això? El model de la festa fallera té algunes característiques que permeten que pugui arrelar i créixer amb facilitat. En primer lloc és una festa que genera unes dinàmiques socials molt potents, intergeneracionals, basades en la creació d’un grup humà (la comissió fallera o falla) que, malgrat estar format per a l’ocasió, estén les seves activitats durant tot l’any. Associacionisme, en diríem al Principat. Pur i dur. Cada un d’aquests col·lectius té la seva idiosincràcia pròpia, evidentment, i molts d’ells, almenys a Benicarló són, durant els dies de les falles, oberts a tothom.

En segon lloc és una festa de barri, popular, i autofinançada per cada un d’aquests grups. És un model de festa en que el col·lectiu s’autoorganitza per definir primer l’objecte de la sàtira i després per buscar un artista que els ajudi a erigir el monument, l’escultura de la burla, que en deia el Fuster. I això s’ho paga cada falla de la seva butxaca generant ingressos: o sigui, o bé donant serveis al casal faller o bé generant tot tipus de merxandising. Cal “treballar”, doncs, per fer i per finançar la festa.

I finalment hi ha un element competitiu, entre falles, que fa que es lluiti, de forma amigable, per aconseguir un monument faller millor que el del veí. L’entrega de premis (a la millor falla, al millor ninot indultat, a la millor falla infantil, etc) fa que cada col·lectiu s’esforci més que els altres i tiri de la imaginació per aconseguir un cert status diferenciat de la resta dins el conjunt de la festa.

Un dels elements que més m’ha sorprès de la festa fallera de Benicarló ha estat trobar-hi una ofrena floral a la Mare de Déu. Què hi pinta un acte de culte a la Mare de Déu en una festa com aquesta? Les falles, com el Carnaval, són un ritus profà, d’any nou, en què la comunitat aireja en clau satírica determinades situacions que s’han produït durant l’any al municipi i n’assenyala als seus protagonistes. La sàtira s’expressa en forma de monument o escultura, la falla, a la que finalment se li pega foc. Què hi pinta doncs un culte marià ací? Que jo sàpiga ni la Mare de Déu dels Desamparats de València ni la Mare de Déu de la Mar es celebren el 19 de març o els dies anteriors… Bé es podria argumentar que en esdevenir “la festa” del municipi es ret honor a les patrones, però em sembla un argument insuficient per a justificar-ho. La marededéu, les maresdedéu, ja tenen el seu propi calendari de celebracions, el 8 de setembre, el 15 d’agost, el dia de l’advocació local, etc

La explicació a la presència d’un culte marià a la festa fallera la trobem si donem un cop d’ull a la història. La ofrena a la Mare de Déu fou una invenció del franquisme, que la instaurà exitosament a València ciutat i d’allà ha passat a la resta de pobles. Desconec si la imatge que es venera és consagrada o no, o si tot és una representació parateatral sense sentit religiós (malgrat l’esma que hi posen les falleres i els seus plors), però en tot cas, a mi em sembla que aquest és un acte que pretén desviar l’atenció del veritable sentit i contingut de la festa de les falles, que és la sàtira.

A Benicarló també he vist un exemple de com un ritus popular pot convertir-se en espectacle. Expliquen els més vells que durant molts anys en el marc de la festa de les falles grups de joves es passejaven pels carrers fent bulla i llançant coets erràtics. La coetà -que en molts llocs s’anomena cordà erroniament- és una pràctica festiva profana present en moltes celebracions festives valencianes. Avui això ha desaparegut -momentàniament- de la festa benicarlanda.

I remarco “momentàniament” perquè a Benicarló, algunes comissions han mantingut una certa forma d’aquesta pràctica: han construït un coetòdrom -una macrogàbia feta amb ferros i coberta amb una reixa tipus galliner (però més robusta)- d’uns cinquanta metres de llargada per uns deu d’amplada i de tres o quatre més d’alçada, en què determinats joves encenen centenars de coets erràtics (el volum mitjà sol ser de cinc-centes dotzenes). El més sorprenent d’aquesta espècie de recuperació és que aquesta coetà (que ells anomenen erròniament “cordà”) forma part de l’estratègia per generar ingressos de la falla. La coetà es fa a les 3 del matí perquè saben que retardant-ne l’hora l’espectacle atraurà molta més gent cap al casal i que tots els visitants consumiran begudes i els cremaets. Em sembla una opció perfectament vàlida per atraure visitants cap al local faller. Igual com ho és ser programar un concert, fer un servei de bar-restaurant o bé posar uns jocs inflables per a la canalla (com ja fan algunes falles arreu del País Valencià). Ara bé, la coetà, així engabiada, deixa de ser un ritus per convertir-se en una altra cosa que no acabo de saber com definir. No és espectacle tampoc, perquè no es cobra directament per veure-la, però si indirectament… En fi, hi anirem pensant…