Torno exhaust però content de quatre dies de ruta etnografico-festiva, amb l’E, de Sant Iscle i el X, de Vilafranca. Aquesta vegada hem estat a les comarques centrals del Principat (Lluçanès, Garrotxa, Osona, Bages) empaitant algunes particulars i insòlites pràctiques culturals vinculades a la Setmana Santa i la Pasqua o, al que és el mateix, a les festes que celebren la resurrecció de la vida vegetal. La ruta l’hem acabada a Callús, seguint les Caramelles.

Des que em dedico a això d’empaitar i documentar festes populars, he après que cal entrar-hi des del principi i sortir-ne tot just després del darrer acte. Els que m’acompanyen en aquestes rutes prou que ho saben… Això ha de ser així per diverses raons però la més important és perquè cada festa té el seu tempo, el seu ritme i la seva velocitat, però també el seu espai, els seus trajectes i el seu recorregut. I per conèixer una festa cal haver-la caminat de principi a fi. Com en d’altres facetes de la vida, a les festes cal entrar-hi a poc a poc i deixar-se endur. Arribar de cop, quan comença el clímax de la festa, el moment culminant, és com arribar al camp base de l’Everest amb avió. El que ho faci sabrà què és el mal d’alçada. Si a la muntanya cal acostumar el cos a l’alçada, a les festes succeeix el mateix: cal acostumar el cos a l’esperit de la festa, al seu temps i espais. Cal fluir amb la festa com si se’n fos un participant més. Hauríem d’inventar-se una paraula per a designar aquest mal d’alçada festiu (descol·locació) que els agafa als que arriben de cop a les festes, als que arriben quan la festa ja fa hores que és començada.

Això és el que vam fer ahir, a les Caramelles de Callús. Bé, no vam començar amb l’aurora, com tantes altres vegades, però si força d’hora. La nit havia estat moguda. A les 5 va caure un xàfec important i les sabates, xopes perquè les havíem deixat fora la furgoneta, van trigar una mica a assecar-se. Vam esmorzar al bar, on ja vam tastar la barreja i la coca, vam veure com vestien als menuts i vam carregar les bateries de la càmera (haig de comprar un transformador d’energia per la furgoneta…). I vam començar a seguir als caramellaires en el seu deambular pels carrers del poble. Com en tantes altres vegades, hi havia la gent del poble que fa la festa i nosaltres. Més endavant la cosa va canviar i els carrers es van anar omplint de forasters i curiosos, però al principi estàvem sols amb ells.

A Callús, com en d’altres poblacions del Bages, s’utilitzen uns artefactes de fusta, anomenats ballestes, per fer arribar flors als que són en balcons i finestres que, a canvi, deixen diners dins una petita bossa que hi ha enganxada. Els ballesters “tiren” la ballesta allà on hi veuen algú. I ho fan només quan comença la música. Cap balcó, cap finestra, es pot quedar sense flor. Amb tot el que es recull es paguen les despeses que genera la festa. Les Caramelles de Callús tenen un fort simbolisme sexual i eròtic: la forma de la ballesta, les lletres de les cançons i els balls que dansen les noies… A mi em sembla que aquest és el contingut adient a les Caramelles, més que no pas la sàtira política o la religió. A Callús el festeig, la broma i els jocs eròtics formen part d’una festa que, per cert, és viscuda amb una emoció que contagien als que som allà de forasters. A l’aixecada final de ballestes, per exemple, literalment se’m va encomanar la “gallina de piel” dels que eren allà. Impressionant. Feia temps que no sentia una cosa així.

Durant una estona, a mig matí, acompanyo dos dels ballesters, parlant amb ells mentre anem d’una casa a l’altra. M’expliquen que les seves dones no venen mai aquest dia i no m’estranya. Els jocs i les bromes dels ballesters amb les noies que hi ha per allà, amb les que són als balcons però també amb les que hi ha pels carrers, són constants. Formen part del ritual caramellaire. A mig matí, per exemple, abans d’arribar a la plaça de l’església, caminem davant un grup de noies que atrau la nostra atenció. Una d’elles marca, texans endins, un cul preciós del que en comencem a cantar, en veu alta, les excel·lències. Els ulls se’ns hi aboquen. Esmorzar de forquilla i ganivet! Jo, que em poso dins el joc, els incito a fer anar la ballesta fins allà, però no s’hi atreveixen perquè la noia no és del poble. Hi ha doncs, un límit a la conya, que posen ells mateixos. Quan les noies giren a la dreta i nosaltres continuem avall, una d’elles, descollonant-se de riure dels nostres comentaris mentre fa que no amb el cap, ens anomena “primitius”. Més tard, una amiga d’un dels ballesters arriba amb cotxe i aleshores si, li fan arribar la ballesta fins la finestra, amb una flor que ella accepta gustosa, mentre em demanen que ho fotografii.

Nota a 13 d’abril  de 2010: Acabo de parlar per telèfon amb en Joan Tomassa “Pinsà” per recollir informació per a l’article que estic preparant sobre l’ús de la ballesta a Callús. El seu avi fuster va ser qui va portar la ballesta d’Artés pels volts del 1870. En Joan, després de parlar una bona estona, m’ha confessat, quan li he preguntat si lligaven molt amb les ballestes, que si, que els que tiraven la ballesta ho feien sempre amb molta picardia, amb una intenció clarament lúdica i de joc amb les noies. M’ha explicat que mai atansaven les ballestes fins al balcó mateix, sino que feien arribar el “ram” (la flor) fins un metre per davant, de manera que les noies que eren al balcó s’havien d’esforçar a agafar la ballesta, sovint atansant-se cap endavant. I si portaven faldilles… Les caramelles eren i encara són, doncs, – pels que tiren la ballesta- també un pretext per passar-ho bé amb les noies de Callús i, de pas, per intentar veure de quin color duen les calces.

Enganxo un text d’un tros de cançó de Caramelles que cantaven a Sant Celoni i que m’acaba de fer arribar la M per correu electrònic:

Ja ha arribat Pasqua Florida,
cada cant és un cant d’amor,
cada branca és una toia,
que floreix endins del cor.

(cançó que cantava el cor de’n Falet de ca’n Tinus)

Bona Pasqua!