Quedem per anar a fer un cafè. Ella esplèndida, com sempre. Una dona de cigarreta blanca i fina i llavis pintats. Guapíssima. Acaba de tenir dos fills després d’algunes relacions turbulentes. Es va casar a Las Vegas i pim pam, ha tingut bessonada. Jo me l’imagino sempre al seient davanter d’un Saab 900 descapotable, amb la cabellera a l’aire i llegint Le Monde Diplomatique. És una dona que em fa passar pel cap la idea de demanar-li un taxi i pujar amb ella per perdre’ns en alguna banda. Més ben bé igual on. Fa molt de temps que no ens veiem i ella, el primer que diu és: “Quina olor més bona que fas!” i se m’acosta per olorar-me el coll. És una de les situacions més excitants que imagino. Per reviure a càmara lenta. I el que són les coses. Avui, quan he sortit del local per anar al bar on havíem quedat he pensat, òstia, avui no t’has dutxat i em sembla que es nota una mica.
