No n’hi ha cap rastre documental. Ni menys encara cap fotografia ni vídeo, però abans que el cristianisme arribés a Catalunya, en aquesta terra hi vivien persones, amb la seva pròpia manera d’entendre la vida. Gent que tenia la seva cultura i, dins d’aquesta, les seves creences religioses, i amb elles, els seus déus. No en tenim quasi cap rastre, perquè la nova religió (a diferència del que va passar en d’altres indrets del món, com a l’Índia -on les pràctiques religioses d’uns i altres conviuen-) en comptes d’aparèixer sumant va decidir imposar-se arrasant el que hi havia abans i fer comptes nous. Per això ara només podem fer supòsits sobre el que hi havia abans. Una espècie d’arqueologia de les creences.
El que si que podem fer és veure on tenen lloc els actuals cultes i, a través seu, imaginar com devien ser els cultes arcaics. Els indrets de culte actuals, són quasi sempre vora un riu, prop d’una cova, en un lloc apartat. Allà hi ha o bé una gran pedra o un gran arbre. En aquest indret va aparèixer, amb els anys, una peça tallada de fusta o escolpida en pedra, la imatge d’un déu. Probablement aquest déu primer s’assemblava més a la pedra i l’arbre, que a una forma humana, però després és va anar fent més antropomòrfic, amb cara i ulls, per exemple. Fins i tot podem suposar que la imatge potser havia estat gravada en or o metalls preciosos, però amb la tendència humana al pillatge, la cosa és molt difícil de comprovar.
Davant aquestes imatges s’hi feien sacrificis, i no com els entenem actualment o com ens els han volgut fer entendre. No era un ritual secret, en mans d’uns sacerdots amb poders especials que tenien la facultat divina de poder oferir carn als déus. No. La cosa devia ser molt més senzilla. El dia de la festa, els membre de la família, i especialment les dones, anaven al lloc de culte. Allà cada persona portava al déu una peça de menjar (alguna cosa semblant als panellets?), flors, llavors, monedes i finalment un animal, que el responsable del temple, es preocupava de degollar. El cap de la pobre bèstia se’l quedava aquest cuidador del temple, mentre que la resta de l’animal hom se l’enduia a casa per cuinar-lo en ocasió de la festa. Com que de carn no n’hi havia sempre, les festes eren les úniques ocasions en què es feien sacrificis. D’aquesta manera, els temples més enllà de ser només una església, tal i com l’entenem ara, exercia també la funció social de ser el “matadero”. L’anada al temple el dia de la festa a vegades era ordenada (amb la consegüent formació de cues – com avui les anades al cine-), però sovint era un rebombori de gent avalotada que volia tocar la imatge i deixar les seves ofrenes.
I perquè feien sacrificis humans?. Segon el pensament arcaic els déus controlen les energies del món i els antics creien que fent sacrificis hom saciava la set de mal que aquests tenien. D’aquesta manera, fer sacrificis contribuia, paradoxalment segons el pensament arcaic, a la pau de la comunitat. Aquesta manera de fer és encara vigent en moltes comunitats humanes actuals, com per exemple els newars de la Vall de Kathmandú, a qui dec l’inspiració d’aquestes ratlles.
