A la L li sona cada dia el despertador a les 6 del dematí. Tot just n’és conscient, allarga la mà per apretar el botó que desconecta el riiiing amb què, per ella, comença el dia. Tot seguit, encara des del llit, tona a allargar la mà per ajustar una mica el botó cap a la dreta. Amb aquest lleu moviment activa la ràdio. És la primera punxada de l’actualitat.

Quan encara no té els ulls oberts, ja sent les notícies del dia: “Alerta a Barcelona per l’arribada massiva de seguidors dels Rangers sense entrada; Demanen deu anys de presó per a tres mossos acusats de tortures a un ciutadà romanès; Yahoo demana disculpes per haver facilitat l’empresonament de dissidents xinesos…” La veu del locutor -pensa-, l’ajuda a passar bé aquests primers moments del dia, decisius.

Una vegada d’empeus, la L es desplaça fins al lavabo. Allà, abans de mirar-se al mirall, connecta un altre aparell de ràdio que penja del mànec de l’aigua calenta de la dutxa. Mentre la L es mira al mirall examinant la cara que fa avui, una veu segueix recitant “Un 15% més de pensió a canvi de jubilar-se als 70; Cotxes, electrodomèstics i un any sense hipoteca per incentivar la venda de pisos al Meeting Point; Barcelona acull el rodatge de la minisèrie de TV3 sobre el bandoler Serrallonga…” Mentre es despulla, la L pensa que va ser una gran idea comprar aquest aparell impermeable, perquè d’aquesta manera pot estar perfectament assabentada de tot. I així és. Mentre es distribueix el sabó per les cames pot sentir “El síndic busca la complicitat ciutadana perquè Foment compensi els talls de Renfe; Avui fa 25 anys de les tràgiques inundacions a Lleida; El Barça buscarà un gol matiner per desfer el joc especulatiu del Rangers i encarrilar els vuitens de final…”

Acabada la dutxa, la L es trasllada al vestidor i connecta de nou la primera ràdio. Ara hi fan una tertúlia en què hi participa aquell prestigiós sociòleg, que havia tingut de professor a l’Universitat. Li encanta sentir, de bon matí els seus comentaris sobre el tema més important de l’actualitat política del dia: “Montilla adverteix d’un allunyament irreversible d’Espanya si l’Estat no s’implica amb els catalans”. Mentre unta les torrades amb melmelada i prepara el cafè, el tertulià analitza les implicacions que aquestes declaracions tenen i ho contextualitza en el marc del procés estatutari recent. Mentre fa la primera mossegada a la torrada s’excita pensant com li hagués agradat d’haver-se-li declarat al despatx, aquell dia que el va anar a veure per demanar-li consell sobre el treball de política internacional.

Quan la L ha acabat d’esmorzar i ha agafat tots els estris necessaris per començar a treballar (a saber: el bolso, el paraigües -mentre es bevia el cafè ha sentit que anunciaven pluges per la tarda-, la carpeta amb els informes i un jersei per si les mosques), es posa l’Ipod a la butxaca i connecta de nou la sintonia radiofònica. Ara la tonada és una altra: “Mata vuit persones en un institut de Finlàndia després d’anunciar-ho al YouTube; Operada amb èxit la nena índia nascuda amb quatre braços i quatre cames; Moren de fam i set 56 immigrants que intentaven arribar a les Canàries…” Aquesta última notícia la commou tant – és d’esquerres ella!- que li dóna una puntada de peu (de ràbia) a una capsa que troba al terra, just davant la porta de casa seva.

En el trajecte fins al pàrquing, la L s’assabenta que “Ahmadinejad anuncia que l’Iran ja té 3.000 centrifugadores per enriquir urani; Sarkozy visita Bush com el nou amic europeu dels EUA; Un historiador proper a Litvinenko acusa directament Putin de la mort de l’exespia rus…”. Una vegada al cotxe, la L engega de nou la ràdio que duu l’auto. Llança tot el que porta al seient de darrera i deixa l’Ipod al del costat. Són les 7 del matí i ja hi ha embussos de trànsit. Sort que té la ràdio, pensa. Si no, com podria suportar-ho? Atrapada a l’entrada de la gran ciutat, la L pensa que aquesta nit encara serà pitjor, perquè hi ha partit de Champions. Així ho dedueix per la notícia que ara sent a la “El Barça buscarà un gol matiner per desfer el joc especulatiu del Rangers i encarrilar els vuitens de final ràdio”. Tot seguit, s’empassa la dosi de notícies esportives de l’actualitat: “El Sevilla vol encarrilar els vuitens de final de la Champions davant l’Steaua de Bucarest; Valverde es defensa de les crítiques rebudes per les rotacions que va fer al Sardinero; Nadal i Ferrer cauen emparellats al mateix grup al costat de Djokovic i Gasquet…”

En arribar a la feina, desconnecta l’Ipod i connecta catradio.cat, per seguir al dia a través d’Internet. Durant el primer cafè, comenta amb la resta de companys totes les notícies del dia. A l’hora de dinar, el ritme de la conversa l’estableixen ella i en J, els dos que més escolten la ràdio i els que per tant, poden treure més temes. De fet, passen d’un tema a l’altre amb gran facilitat, sense aprofundir amb re.

- M’estranya que l’Iran segueixi enriquint Urani. No ho entenc. Com és que es fan els sords?
- Si, clar… i això d’aquesta nena que ha nascut amb tantes cames? que fort, no?
- A mi el que més m’emprenya és que Espanya no compleixi amb Catalunya en matèria d’infraestructures, tal i com s’estipula a l’Estatut. Colla de fills de puta! Així ens va.

Mentre assaboreixen amb el plat de carn d’olla que s’estan cruspint, els dos companys de feina segueixen parlant de coses que només ells – que estan permanentment connectats a la ràdio- coneixen. Els altres només poden fer comentaris del tipus: – De veritat que ha dit això? – No m’estranya gens que en Putin estigui darrera la mort d’un dissident.

De seguida ve el cambrer. A la taula de la dreta dos homes força gruixuts, que ja van pel cafè i fumen uns Montecristos del 4, parlen també de política: “Has sentit què ha dit el president?” A la de l’esquerra, diuen que han sentit que els seguidors del Rangers s’han pixat al monument de Macià de la plaça Catalunya i opinen que caldria intervenir amb contundència. Les converses del local on estan dinant giren sobre les notícies de l’actualitat i per un moment, la L pensa en aixecar-se i dir: perquè no ajuntem les taules i així comentem tots junts la jugada!. Però ho deixa estar, no vol que la prenguin per una boja.

Acabat el dinar, a mitja tarda, a la feina, la L torna a connectar la ràdio, aquesta vegada un programa de sobretaula que comenta, de forma amena, les principals novetats de la jornada informativa. La L pensa que gràcies a la ràdio se li fa més suportable la feina que fa: passa factures a clients i ordena paperassa diversa d’una petita empresa dedicada a la realització d’indrets web. D’aquesta manera, també pot dissimular en aquells moment en que no fa feina, si no que es dedica a navegar per Internet per completar aquelles informacions que ha anat sentit durant tot el dia: busca una fotografia de la nena tarada, confirma l’horari del partit d’aquesta nit.

I quan arriba a casa, el mateix, connecta la ràdio mentre neteja la casa i fa el sopar. I quan el seu company entra per la porta i li demana com ha anat el dia, ella -aclaparada per la quantitat de coses que ha sentit que passaven al món- diu: bé, ha anat bé.