A mitjans d’agost els camps de l’Empordanet interior presenten un triple aspecte. Per una banda, els de blat, ja segats, verdegen per l’aparició de males herbes que aprofiten la pluja caiguda aquests dies per treure el cap. Per l’altra, els camps de blat de moro van fent el seu curs, creixent amunt i es van regant amb l’aigua canalitzada a través de recs sortits del riu. Finalment, les pomeres comencen a anar ben plenes i algunes ja han adquirit les tonalitats vermelloses i verdoses dels fruits.
Collit el blat, les bales de palla -algunes d’elles protegides amb plàstics- es guarden o bé als marges dels mateixos camps o bé a les granges. Des de la sega i fins a finals de juliol els camps de blat segats són un criador de males herbes. Amb les pluges caigudes intermitentment aquests dies, sobretot a les tardes, les llavors contingudes en la terra germinen i fan aparèixer, per sobre les tiges groguenques del blat tallat, tot de brots verds d’herbotes. “Mala herba mai no mor” i és ben cert. Sempre n’apareix quan cau una mica d’aigua.
Els pagesos no deixen que les males herbes guanyin terreny i, aquests dies, passen l’estripadora, el tractor amb una eina tipus rasclet o arada. Alguns ho fan de nit, quan la calor és més suportable. Se’ls reconeix per l’anar i venir dels potents focus dels tractors, entre els camps. Alguns pagesos llancen fems i purins abans de remoure la terra -d’estripar-la- i d’altres ho fan després. D’aquesta manera, els camps que eren grocs i verds ara tornen al seu color fang original, un color marronós fort, humit, just quan acaben de passar amb la màquina però que es va empalidint i tornant-se marró suau conforme el Sol i la calor assequen la terra.
I és que a mitjans d’agost a l’Empordanet ha marxat la calor africana permanent del juliol i han fet acte de presència els núvols i la pluja. I amb ella, l’Arc de Sant Martí, immens i amb una presència reforçada per la silueta del Massís del Montgrí. I de la mateixa manera que quan feia calor tothom volia que plogués i arribés el fred, ara tothom anhela que la tramuntana faci acte de presència i, d’un sol cop, s’endugui els núvols sud-enllà.
Els camps de blat de moro, un dels cultius més populars en aquesta zona de regadiu de l’Empordanet interior, segueixen el seu procés i ja entren en la fase final. Els pagesos s’esforcen a fer-los arribar l’aigua provinent dels recs construïts en temps molt reculats. Es tracta d’un sistema basat en els recs (canals) que surten del principal riu que travessa l’Empordanet: el Ter, i també dels seus afluents Daró, Rissec i Ridaura.
Els pagesos estableixen un calendari de rec per zones. A cadascú li toca regar un dia i només pot fer-ho aleshores. La majoria fan arribar l’aigua als camps mitjançant modernes màquines a pressió i mànegues de plàstic que transporten l’aigua directament del rec al camp. La resta, els palafanguers -una espècie d’agricultor artesanal en perill d’extinció- reguen d’una altra manera. Fan pujar (boteixen) l’aigua mitjançant unes comportes de fusta dipositades al rec per tal de fer-la arribar a uns subcanals de fang que han construït entre el rec i el camp i que serveixen per transportar l’aigua fins al destí final: les plantes del blat de moro. (A la foto, una màquina abandonada que xuclava l’aigua directament del riu)
