Cada any, una família d’orenetes fa el seu niu en un petit forat que hi ha just sobre el balcó del pis on visc. Desconec si sempre és la mateixa família o si cada any són orenetes diferents, i la veritat, no em preocupa gaire. El que em fascina és el xivarri i les maniobres que fan aquests ocells que cada primavera apareixen, puntuals, més o menys per les mateixes dates.

En aquest forat hi viuen uns mesos, fins passat l’estiu, quan comença a fer fred, que és quan marxen. No sé on. Diria que el que venen a fer és a reproduir-se i a alimentar les seves cries, en el marc d’una migració anual.

A mi m’agrada el xivarri que fan les orenetes. Alguns matins em llevo amb el seu renou estrident. Suposo que deuen ser els crits dels petits que reclamen el menjar a la mare o al pare. El mateix renou es repeteix quan el sol es pon. La resta del dia, no hi ha cridòria dins el niu. Es curiós: els petits s’alimenten seguint el curs del sol, en aquests dos moments concrets: just abans que aparegui per l’horitzó i just després de que en marxi.

Si deixo les portalades del balcó obertes i jo em quedo dins, puc veure com les orenetes adultes, amb una maniobra molt hàbil i arriscada, van a parar dins el forat. Puc contemplar la maniobra de tant aprop que a vegades em sembla com si anessin a entrar dins de casa. Una vegada arribades al forat s’hi estan uns breus segons i, tot seguit, es deixen caure una altre vegada per anar a buscar més menjar pels petits. La maniobra de deixar-se caure d’aquestes orenetes té una plasticitat digna de veure. Sembla com si es deixéssin caure al buit i, aleshores, redrecen la caiguda i emprenen el vol cap una direcció concreta. Hi ha dies que m’entretenc una llarga estona a mirar aquest entrar i sortir de les orenetes de ben aprop i m’agrada. I a elles sembla que no els importi gaire que les observi.