Acabada la rompuda de la creu de Capdepera, en P ens diu si el volem acompanyar fins a Son Carrió, un llogarret proper on sembla que hi ha una bona colla de dimonis i on es celebra un santantoni singular i gens massificat. Tot i que hem quedat amb en J a Manacor a les 7, no ens ho pensem gaire -perquè ens ve de camí i encara tenim un cert marge de temps- i seguim en P amb el cotxe fins a Son Carrió.

Portem un 16 de gener força intens: al matí hem estat a Algaida, Capdepera i ara ens dirigim cap a Son Carrió, un nucli de població de Sant Llorenç des Cardassar. Aquesta no és la millor manera per conèixer i documentar les festes (per anar molt bé caldria viure cada festa de principi a fi) però enguany he planificat el viatge així: intentant anar a veure només alguns actes que em semblen interessants. El ritu de la festa de Sant Antoni és molt similar a tot arreu i només en algunes poblacions inclou algun acte diferent que la singularitza. Conèixer aquestes singularitats és important no només pel fet de conèixer la festa en aquella població concreta, sino també perquè ajuda, moltes vegades, a tenir una visió més complerta del ritus que opera en totes les festes de Sant Antoni.


Plou una mica. Després d’aparcar la furgoneta, preguntem on són els dimonis i ens envien als afores del nucli urbà. Davant el que sembla un centre cultural i una esglesiola hi ha una vintena de dimonis canviant-se, a punt per sortir. Parlo amb la dona que porta la bacina i em diu que enguany ho ha hagut de fer ella (portar el plat amb la petita imatge de sant Antoni que serveix per captar diners) perquè el baciner “titular” no ha pogut venir.


Al costat de l’home que fa de sant, hi ha tot un estol de dimonis. N’hi ha molts i molt diversos. Identifico al que aquí anomenen Dimoni Gros, que duu un vestit vermell d’una sola peça, màscara i una gran cornamenta. Va acompanyat per la seva versió infantil. Al seu voltant hi ha una gran diversitat d’altres dimonis, la majoria petits, alguns amb un vestit negre i un esquelet blanc pintat al damunt i d’altres només amb un vestit negre i una faixa vermella. Tots els dimonis duen una màscara prominent (totes diferents, sense un model únic definit), banyes de boc i subjecten un bastó o una forca d’era, d’aquestes que es fan servir per remenar palla. A diferència d’altres festes santantonianes, bastides al voltat de la figura de només dos o tres dimonis, a Son Carrió la celebració es caracteritza per la gran varietat de dimonis que hi apareixen. De fet, això passa, en part, perquè el model de festa també és diferent.


Els seguim durant prop d’una hora mentre volten pels carrers del poble. La comitiva només s’atura, per fer un ball, en aquelles cases on hi ha alguna persona que es digui Antoni o Antònia. Quasi no hi ha espectadors -de fora pràcticament només som en P, la N i jo- i quan ens pregunten què fem allà, m’adono que sóc en una d’aquelles festes que més m’agraden. Festes petites, fetes encara només pensant de cara endins, pel propi gaudi de la comunitat celebrant.


Formalment l’acte segueix l’estructura d’una capta (perquè es va de casa en casa i perquè hi ha un baciner que recull diners) però inclou aquesta particularitat d’anar a ballar només davant les cases on hi ha algú que es digui Antoni o Antònia. La comitiva evoluciona per diversos carrers del llogarret acompanyada per un grup de músics (xeremies, flabiol, tamborino, trombó i tarota). En algunes cases els esperen i conviden a menjar i beure alguna cosa.

En arribar a la casa d’un Toni o Tònia, els dos dimonis grossos (adult i infantil) es situen al seu costat i el feliciten mentre els músics comencen a sonar. La resta de dimonis ballen al seu voltant fins que acaba la música, moment en què s’agenollen d’una cama i fan una reverència conjunta final.

L’anada a Mallorca d’aquest any, i a Son Carrió en particular, m’ha tornat a fer rumiar al voltant del concepte de diable i el de dimoni. Amb els anys de voltar per les festes populars un s’adona dels matisos que diferencien ambdós conceptes, en funció de petits detalls: del tipus de festa en què apareixen, de si disparen pirotècnia o si encenen focs, del color i motius dels seus vestits, de les seves funcions dins la festa, de si duen la cara tapada amb una màscara o no, de si estan emparentats amb algun sant… En el terreny de la literatura i el periodisme relacionat amb la festa popular sovint es confonen ambdós termes i s’utilitza un nom o altre indistintament. El cert és que hi ha diferències conceptuals importants, que em sembla important que es coneguin i que es respectin. També de cara a la gent que vol crear grups nous i s’inspira en el que hi ha escrit sobre el tema.

La tasca és complexa perquè caldria inventariar bé les modalitats de figures de tipus demoníaques presents en les festes populars catalanes en funció de la seva indumentària i atribucions i comparar-les amb els models de personatge que es descriuen en les escriptures cristianes, en els textos d’altres religions i fins i tot en els tractats de demonologia (que pel que he descobert existeixen!). Com que és un tema que dóna per molt, amb els apunts d’aquests dies i amb el que tinc en algun racó del disc dur, ja n’he començat a esbossar un article més llarg i raonat, que espero publicar ben aviat en alguna banda.