Que en una platja de Barcelona un artista hi dibuixi, a gran escala i a vista d’ocell, un gran rostre d’Obama, el que espero que sigui el proper llogater de la Casa Blanca, posa de manifest, una vegada més, el que ja sabem des de fa molts anys: que Catalunya forma part de l’àrea d’influència de l’Imperi Americà, de l’univers mental dels Estats Units d’Amèrica.

Una vegada, en un festival de poesia, vaig sentir a l’Enric Casasses recitar el seu poema Amèrica acompanyat pel piano del Pascal Comelade. Tinc el record ben viu del primer vers d’aquest poema, que diu:

Amèrica és el poble del costat,
qualsevol poble petit de Catalunya:
xiquets tiren pedrades als gitanos,
la gent fa mala cara als forasters,
els negres són… són negres,
els pobres s’hi fan rics,
els joves fan fortuna
i a l’aire de les últimes casetes
comença el paradís
que val per tots. [...]

(Aquí hi ha el poema sencer recitat pel Lou Reed.)

I té força raó. Bona part de Catalunya, ja sigui a les grans àrees més urbanitzades, com als poblets més aïllats, és sota la influència de la “pax americana”. En les nostres ments hi ha establertes força idees pertanyents a l’univers mental americà, a la cosmovisió americana. És com una capa invisible, subconscient que afecta directament la manera com entenem la vida i el món. Una de les armes que ha utilitzat fins ara aquest poder invisible per entrar en el nostre ésser ha estat la televisió. Des dels darrers trenta anys, el 85% de les películes que hem mirat, ja sigui per televisió o al cinema, han estat de producció i de continguts americans. I això cala, com la pluja fina.

Afortunadament conservem moltes coses que ens diferencien d’ells, com la llengua, la història i la cultura pròpies, les festes populars a l’espai públic com a marcs privilegiats per a la socialització, esports com el futbol i moltíssims d’altres molt més minoritaris, per esmentar-ne només alguns.

Doncs bé, ja que d’alguna manera som també americans, jo espero que en aquestes eleccions guanyi Barak Obama. Em sembla un home admirable, elegant i convençut del canvi que preconitza, tot i que ja veurem, com advertia en Quim Monzó en un article la setmana passada, si li deixaran fer el que vol… Barak Obama em sembla que és el candidat que intentarà, almenys ho intentarà, canviar alguna cosa especialment en allò que més ens concerneix a nosaltres: l’ordre mundial. L’altre, en McCain, em sembla més del mateix del que va fer Bush fill: enfrontament amb els yihadistes, justificació d’un sistema econòmic inhumà, depredador amb la Naturalesa (insostenible a llarg termini), model energètic nuclear piramidal i amb dependència del petroli, i imposició d’una visió anti-darwiniana de l’existència, de la vida.