Aquest matí he estat  a les “Jornades sobre el foc en la cultura popular” que s’han organitzat per debatre sobre la pol·lèmica Directiva sobre la comercialització d’articles pirotècnics, una directiva europea que l’Estat espanyol té tres anys per adaptar al seu context i que ja ha generat força preocupació en el sector dels grups de foc (trabucaires, bestiari fantàstic, balls de diables, colles de dimonis, i altres organitzacions festives que utilitzen la pólvora i el foc en les festes).

He constatat, per la gran quantitat de gent que hi havia a la sala i pel contingut i el to de les intervencions, que hi ha força preocupació en el sector. Que, segons com es miri, aquesta directiva és una amenaça: amb aquesta llei a la mà i amb algú disposat a aplicar-la amb rigor, podrien prohibir-se manifestacions festives tradicionals com els correfocs, els salts de plens i els salts de maces, les carretillades dels balls de diables, les despertades, les cordàs entre moltes d’altres, així com les seves corresponents versions infantils.

La jornada ha estat interessant i alliçonadora per diversos motius:

1. Pel que fa al contingut més controvertit de la Directiva, que sembla haver estat redactat des de països nòrdics, on la cultura del foc al carrer no existeix. Estableix coses tant rocambolesques com que entre un diable que encén una carretilla (o sortidor) i el espectadors hi ha d’haver una distància d’almenys 8 metres (o 15 metres). Això vol dir que a partir d’ara els correfocs són il·legals o que caldria fer-los en espais de més de 30 metres d’amplada. Evidentment, si això prospera ningú podria, per exemple, ballar sota les espurnes d’un diable en un correfoc, participar en una cordà o posar-se sota un ple a la Patum de Berga. Impossible, és clar. També estableix que els nens menors de 12 anys no poden fer servir cap tipus de petards. O sigui que perilla la tradició de la Nit de Sant Joan o totes les versions infantils de festes que impliquin l’encesa de foc o pólvora. Impensable, també.

2. Pel que fa a la posició del sector respecte a la nova llei, que és doble. En primer lloc, tot plegat es veu amb cert escepticisme. I això al meu parer és bo. Les prohibicions sobre les festes han estat constants des de temps immemorials, promogudes en el marc tant en règims dictatorials com de règims democràtics, des del poder polític, el poder militar com des del poder eclesiàstic. I malgrat tots aquests intents per controlar, per domesticar la festa, la festa ha sobreviscut. Perquè la festa és salvatge i no hi entén de lleis. Així que, simplificant molt, l’actitud és “si si, que prohibeixin, que reglamentin… que nosaltres farem el que ens roti”. En el fons aquest és el debat de fons: Què són primer, els costums i les tradicions o les lleis que pretenen regular-les? Per mi és clar: primer són els costums de la gent i després els ordinaments per posar-les sota un marc legal, si és que cal.

Ara bé, entre els veterans, gats vells en tota aquesta qüestió, la cosa es pren amb molta seriositat. Diuen que cal adoptar una actitud no de queixa si no constructiva. I que cal identificar els interlocutors més vàlids dins el sector, gent que coneixi les dinàmiques del carrer, per intentar interferir en la redacció final de la llei. Per acostar els polítics (en aquest cas europeus) amb l’especificitat de la tradició catalana. Em sembla un consell molt savi.

Argumenten que en aquesta llei hi ha diverses escletxes aprofitables per a incidir-hi. Una: que les festes (i els seus ritus) no són espectacles, són cultura, patrimoni immaterial vinculats a una tradició popular d’una determinada comunitat humana. I no només això, sino que es tracta de trets identitaris irrenunciables. Així ho van entendre, per exemple, des del País Valencià per a obtenir una moratòria d’una llei restrictiva durant els tres dies que dura la festa de les falles (i que permet llançar trons de bac en aquest periode de temps). Aquest precedent es pot aplicar també amb altres festes que han estat declarades patrimoni immaterial, local, nacional o internacional. I segona escletxa per treballar: que cal prendre consciència, des dels mateixos grups de foc, sobre la importància d’anar molt amb compte i assumir responsabilitats a l’hora d’executar certes manifestacions tradicionals. Per exemple, que els diables només han de fer servir carretilles i sortidors en els seus actes, i la resta (el llançament de castells de foc, etc) deixar-ho a mans de professionals. Perquè amb les lleis a la mà, si passa alguna cosa els podria caure un puro important.

A mi em sembla que tot això ha de ser afrontat en positiu i ha de servir per fer un salt endavant. Ho veig com una oportunitat.

En primer lloc crec que caldria organitzar seriosament i amb certa urgència unes noves jornades amb una durada més gran (tot un cap de setmana?) i en clau de treball i acció conjunta per tal d’abordar amb rigor tots els aspectes legals i jurídics derivats d’aquesta directiva europea. Una jornades que reuneixin tots els actors implicats: l’administració competent en la matèria (el CPCPTC o el Departament de Cultura de les Generalitats i governs respectius dels territoris catalans), els fabricants de pirotècnia (les empreses del sector), als participants d’aquestes manifestacions tradicionals (o als seus representants)  i tots els polítics i legisladors (catalans, espanyols i europeus) encarregats d’aquest tema. Cal abordar el tema àmbit per àmbit, perquè la problemàtica dels trabucaires no és la mateixa que la dels dimonis. I també perquè cal consensuar una posició ferma, decidida i unitària del sector, si no volem que manifestacions de la nostra tradició cultural no estiguin permanentment amb l’espasa de Damocles a sobre.

També crec que seria important tirar endavant accions per a formar tant als participants de totes aquestes manifestacions culturals (colles de diables, etc) com als tècnics de cultura i festes dels ajuntaments perquè coneguessin quines són les normatives, disposicions legals i els aspectes tècnics que són aplicables en les celebracions festives tradicionals, que pel que es veu uns i altres desconeixen força. Un tema que, per cert, ja fa temps que disposa d’un bon llibre: el Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes.