L’altre dia vam anar a fer bolets amb en C a les Gavarres. Després de dos intents fallits, vam anar a parar a una carena plena de suros, el nom que aquí reben les alzines sureres. El bosc és, aquest dies, una efervescència de bolets de tot tipus com jo mai no havia vist. I oh sorpresa!, vaig aconseguir caçar els meus primers ous de reig.
Jo sóc boletaire molts abans que el programa de tele aquest Caçador de bolets de Tv3 en popularitzés la pràctica. De fet, a casa meva sóc un rara-avis, perquè a cap dels meus familiars els agrada anar al bosc a buscar bolets. I a mi, en canvi, m’encanta. Jo sóc un boletaire autodidacte: n’he aprés a base d’anar al bosc. M’encanta anar-hi sol i bosquejar almenys quatre hores entre arbres i arbustos. D’allà on sóc jo, d’anar a fer bolets en diem anar a collir carlets (els vermells), perquè són els que més es fan i, com que quasi ningú els coneix ni agafa, sempre n’hi ha erols enormes. El carlet vermell és un bolet tardà, un excel·lent comestible que combina magníficament amb estofats de carn però requereix d’una preparació prèvia: cal treure-li la capa vermellosa del peu i sobretot del barret abans de cuinar-lo.
Des de fa uns anys, al bosc hi vaig amb una càmera fotogràfica. Dels bolets m’agrada també veure’n espècies rares, fotografiar-les i després a casa identificar-los. Així és com, des de fa molts anys, n’he aprés. Ara bé, malgrat tot i els anys que fa que vaig al bosc, només en conec i agafo unes poques espècies comestibles: rovellons i pinetells, ceps i ciurenys, carlets vermells i blancs, trompetes, fredolics, llanegues negres, camagrocs, rossinyols, apagallums i algun altre.
L’altre dia a les Gavarres em vaig sorprendre de la gran quantitat d’espècies que vam veure i de la gran quantitat i diversitat de bolets que aquest any hi ha al bosc i que, en propers posts aniré mostrant. El moment culminant del dia va ser quan, força cansat de voltar pel bosc, esgarrinxat de braços i amb les sabates molles, allà sota, en una clariana, entre sureres, hi vaig veure tres magnífics ous de reig. No m’ho podia creure. No n’havia trobat mai cap i em va fer molta il·lusió. Els vaig estar observant durant una bona estona i els vaig extreure amb cura per posar-los dins el cistell. Vam omplir la resta, dos cistells, amb trompetes, rossinyols i ous de reig.
En arribar a casa vam tastar els ous de reig amb la H. Primer crusos, simplement esberlant el barret amb la mà i assaborint la carn espessa del bolet, acompanyat-los amb un bon vi blanc. Magnífics. L’endemà els vam cuinar per dinar posant-los a la paella, amb un rajolí d’oli i una mica de sal, amb un resultat encara millor, absolutament deliciós. Ara comprenc la fama que té aquest bolet… L’ou de reig acostuma a sortir de tres en tres, i a vegades de quatre en quatre (en total en vaig collir set, en dos erols). Té una textura carnosa que no té res a veure amb el rovelló ni amb els camagrocs, ceps, rossinyols o trompetes: és força aromàtica i, a la cuina, deixa anar un líquid que és, literalment, per sucar-hi pa.
