Aquest diumenge se celebra la festa major al poble on visc ara. Bé, en diuen festa major i estan “arreglant” el poble per a fer-la (podant arbres, netejant carrers i engalanant amb banderetes), però molt em temo (per com ha estat organitzada i per l’ambient que hi ha) que no és ben bé el que jo entenc per festa major… Bé, com que no hi podré ser perquè tinc una altra cita que no puc eludir, em limitaré a transcriure una anècdota divertida que explica sempre el pare d’en C, protagonitzada per músics de cobla.

L’anècdota va passar durant la primera meitat del segle XX, quan tot l’Empordà va viure una veritable explosió de músics i música per a cobla. En aquella època les cobles eren el que per nosaltres van ser (i encara són) els conjunts de rock (i totes les variants pop, heavy, ska, etc). Aquestes formacions havien estat integrades pels músics locals més transgressors. Bé, de fet, aquella música -la de cobla- era la única música popular que existia: l’autòctona. Encara no havia començat la globalització televisiva, i de la música.

Bé doncs, cada any per la festa major es convidava, i encara es fa, la cobla de Verges, per a les sardanes. La petició es feia per escrit a la Cobla La Victòria, una de les tres cobles -juntament amb l’Emporitana i la Vergelitana- que aleshores hi havia en aquest poble. Feien saber als músics mitjançant una carta que els convidaven a la festa i que, com cada any, els agradaria que hi anessin a tocar per poder ballar sardanes durat la festa major.

Un dels músics d’aquella vella formació explica que, un any, la carta-convit dels de Sant Iscle portava un misteriós afegitó al final que deia: “Si plou, no cal que vingueu…” I que els músics, no se sap si amb molt bon sentit de l’humor o bé molestos, respongueren amb una altra carta en què per una banda deien que acceptaven la invitació però, per l’altra, també incloïa aquest altre afegitó: “Si fa Sol, no ens hi espereu!”