Fins abans de Tots Sants els camps de blat de moro han vist com unes enormes màquines, semblants a gegantins escarabats de ferro els passen per sobre i els roben el seu tresor més preuat: les capses que contenen, apinyat, el gra. Aquests dies se’n veuen pertot: als camps i a les carreteres. La collita del blat de moro arriba al seu moment culminant.
Em trobo amb en N al mig del camp. La M m’ha trucat cinc minuts abans per avisar-me que avui anaven a collir i que si volia podia anar amb ells, que m’estaven esperant. En N és damunt el tractor i amb aquella calma que el caracteritza em saluda, em pregunta com estic i m’explica que està esperant la “cosetxadora”. Que fa una hora que l’espera i que no sap que pot haver passat. Al cap d’una estona la veiem arribar, xino-xano per la carretera, provocant una cua de mil dimonis. Ens mirem i somriem.
L’ús de noms castellans per a les feines del camps és força comú per aquí. La “cosetxadora” no és res més que una màquina de segar i batre afegida a un tractor. Les cosetxadores tallen la planta del blat de moro, n’agafen la capsa, en separen el gra de la tija i traslladen tot el gra a un vehicle -un tractor amb un remolc- que l’emmagatzema. Ho fa tot a la vegada i de forma industrial-massiva. Més coses ja no pot fer. Això si, a més a més, tots aquests processos els fa en moviment. Quan li pregunto al N quan és el moment de fer la collita, em diu que a pagès tot depèn del temps i que no hi ha una data prefixada. I que també s’ha de tenir en compte la disponibilitat de les màquines cosetxadores, que són de propietat comunal i que aquests dies van de bòlit.
Les cosetxadores tenen un aspecte ferotge: recorden un gran escarbat de ferro vermell. Al davant tenen un mecanisme que recorda les urpes d’un escarabat o d’un crac i que s’encarreguen -n’hi ha fins a cinc- de falcar la planta i tallar-la, al mateix temps que fan pujar la capsa amb el blat de moro dins l’estòmac del monstre. En X em diu que si vull un dia m’ensenyarà com fan el manteniment de tot l’engranatge, procés que han de fer sovint aquests dies. Una espècie de neteja i posada a punt de la màquina. M’apunto el seu numero de telèfon mòbil. Allà a la panxa la capsa és sotmesa al darrer procés: se li treu la bossa i es separa el gra de la tija vermellosa.
Tot just abans de començar, pujo a la imponent màquina. Una joia de l’enginyeria que incorpora, a més a més, les darreres tecnologies (calefacció, radio, gps, etc) a la cabina del conductor. Allà hi ha en X, que amablement em saluda. Sembla content que hi sigui. Quan li dic que estic fent un reportatge somriu i comença a explicar-me coses de la seva feina. Està molt concentrat en la feina i m’explica que no é fàcil conduir aquests monstres. També m’explica que els temps en què es collia manualment no tornaran i que d’això del blat de moro transgènic no n’hi ha per tant, que només és una manera de fer el fruit més resistent al cuc… Amb un volant i un comandament tipus joystick i difrents pedals guia la màquina: va passant per sobre els camps i de tant en tant aboca el gra recollit en el tractor d’en N, que duu un remolc emmagatzemador i s’encarrega de dur la càrrega al molí assecador i triturador.
El molí fa tres funcions: pesa el blat de moro que li porta cada pagès, en fa un anàlisis i després l’asseca i tritura per fer-lo arribar alà on calgui. De blats de moro, el “panís” que en diuen a Lleida, n’hi ha de diverses classes, però allà al molí es barregen totes.
A mi em sembla que aquests tipus de processos, avui industrialitzats però igualment interessants, són força desconeguts a casa nostra. I que cal que es coneguin, no només des del punt de vista etnogràfic, per l’interès que té documentar els processos i les eines amb els quals els pagesos d’avui en dia conreen la terra, sinó també per aportar dades a tots aquells que opinen sobre el futur del camp català enfront la possibilitat de que els camps, per la pressió de la indústria constructora i de la turística, acabin convertits en parcel·les urbanitzades. Si és que no volem enfrontar-nos amb el món pagès actual en debats estèrils i buits de continguts ni caure en la sentimentalista reinvindicació de retornar a una manera de fer que ja ha desaparegut per sempre.
