Des de mitjans de març, les regions de Lamjung i Manang, a les valls de l’est del massís dels Annapurnes, al Nepal, els traginers i els seus cavalls i mules envaeixen els camins. Els comerciants de la zona envien, aprofitant que comença el bon temps i de cara a preparar la temporada turística, els seus productes des de Bhulbule i Chame fins a les parts altes de Manang, una vall inaccessible, a més de set dies a peu de la primera carretera per vehicles motoritzats. Els productes que duen, des de llaunes de refresc a ous i animals vius passant per sal i sucre, són transportats per animals acompanyats per homes que els fan creure mitjançant una xurriaca, una espècie de fuet que, curiosament, s’assembla al que utilitzen moltes botargues i també molts esparriots de festes populars catalanes.

Comença la temporada traginera a Catalunya. Aquí quasi ja no queden traginers que utilitzin cavalleria en el seu ofici. Potser només podem trobar muls, ases i cavalls carretejant mercaderies en alguns paratges del Pirineu i en alguns camins que menen dalt de cims inaccessibles, com el de Sant Llorenç del Munt, on s’utilitza bestiar per dur el menjar i les begudes que es serveixen al restaurant que hi ha al cim. A Catalunya, els cavalls de ferro i els seus motors de gasolina o gasoil han arribat a tot arreu i han substituït als animals vius en les feines del traginar. En molts indrets del món, però, els cavalls i ases segueixen essent l’essència de l’ofici del traginer, com al Nepal.

Ara fa més o menys un any era caminant per la vessant est dels Annapurnes per una vall on no hi ha carreteres. Allà, el transport de les mercaderies d’un poble a l’altre es fa mitjançant grups de deu a dotze muls, cavalls i ases. Els camins són tant costeruts i sovint plens d’obstacles tant forts que el transport l’han de fer animals, doncs ni tant sols un carro podria salvar-los. Els traginers i llurs animals envaeixen aquests tortuosos camins, en aquests època de l’any poc transitats encara per turistes motxil·lers. Els camins, o millor dit, el camí, va de poble en poble i és la via de comunicació per la que transita la vida en aquests paratges rodejats per unes muntanyes que semblen no tenir cim. Al seu costat, qualsevol tres-mil català és un turonet de res. Al Nepal les muntanyes estan fora de la mida humana i no és estrany, doncs, que al seu voltant s’hi hagi desenvolupat una espiritualitat, però això ja és un altre tema…

Adjunto algunes fotografies dels guarniments que utilitzen aquests traginers nepalesos. En molts d’ells, com en els guarnits catalans, es barreja i confon l’art amb la utilitat protectora, si és que hi ha alguna diferència. I és que aquí, com devia ser també entre els antics traginers del Pirineu català, els animals s’engalanen per lluir però també per a protegir-los del mal.

És entre aquests traginers nepalesos que vaig veure una possible relació entre el fuet que duen les botargues i els traginers, la festa dels quals també es celebra per sant Antoni. Hi ha qui es pregunta d’on deu venir el fuet que, en el marc de festes populars, duen les botargues i altres personatges del folklore popular, com els esparriots, per fer creure a les seves víctimes. Les botargues duen la cara tapada i van vestits amb tot tipus de parracs. Alguns duen una vestimenta ricament guarnida i adornada, mentre que d’altres vesteixen amb simples sacs de patates ben cosits. La seva funció dins la festa és variada: empaiten a les dones i espanten als més petits, obren pas a les comitives i cercaviles festives, executen parts d’una obra de teatre, juguen amb els elements del mobiliari urbà, entre d’altres. Resumint: posen les condicions perquè la festa es desenvolupi, trastocant momentàniament l’ordre establert.

Vagin com vagin, i facin el que facin, una de les seves particularitats és que tots duen una espècie de fuet amb què cometen les seves entremaliadures. Aquest fuet té dues parts, una de rígida, sovint de fusta, amb què el personatge el subjecta, i una altre de roba i fil, que serveix per picar a terra produint un soroll estrèpit. Alguns etnògrafs han vist en aquest fuet les reminiscències d’un instrument que tenia per funció fertilitzar la terra o participar de les feines del camp. En la meva opinió, aquest fuet podria provenir de les xurriaques que feien servir els traginers per fer anar endavant el seu bestiar. Crec que aquest instrument hauria estat també utilitzat pels mateixos traginers en les celebracions festives carnavalesques de l’hivern, moment en què deixaven la feina de traginar coses amunt i avall i es dedicaven a celebrar, de maneres diverses, el seu temps lliure. Aquesta doble funció de les xurriaques del traginer i la seva relació amb el fuet de les botargues carnavalesques i els esparriots apareix nítidament caminant al costat dels traginers de mules de l’Himàlaia nepalès.