El silenci i el coneixement extret dels llibres deuen ser coses que viatgen juntes. Avui, mentre anava a la Biblioteca de Catalunya, he pensat que, fet i fet, no recordo cap llibre, cap, – d’entre els que m’han impactat de veritat o dels que n’hagi extret un coneixement interessant-, que no l’hagi llegit en un indret tancat i envoltat de silenci.

La lectura té alguna cosa de meditació. Quan s’obre un llibre, sobretot si el que s’hi cerca és coneixement (i no només un entreteniment), un s’endinsa cap un estat de consciència diferent. I com la meditació, aquest viatge necessita de solitud, un indret tancat i sobretot, molt de silenci. No recordo cap llibre que hagi llegit a l’aire lliure. Bé, ho he provat diverses vegades, però mai m’en surto. Obrir un llibre a la platja, dins un vagó de metro o sota un arbre, a mi em sembla una empresa dificilíssima. També perquè el que passa davant teu (ja sigui un moviment brusc de persones o un moviment suau de la natura, com l’aire) és infinitament més interessant que el que puguis llegir sobre un paper. I com que jo em distrec amb qualsevol cosa, a mi m’és completament impossible llegir a l’aire lliure.

(Aparador d’una botiga de Barcelona, el 23 d’abril de 2009)

Aquests dies en tinc tres d’oberts: El apoyo mutuo de Kropotkin, Montserrat d’Antoni Batista i La Virgen Negra, de Jean Hani, aquests dos darrers per un article que estic preparant sobre les maresdedéu brunes, els nous corrents espirituals i Montserrat. Ara, mirant els que tinc al costat del llit, veig que també hi ha Històries del Paradís de Xavi Sarrià, Tristos Tòpics de Claude Lévi-Strauss i l’assaig Turisme cultural. Entre l’experiència i el ritual, de José Antonio Donaire, que per motius diversos, he deixat a mitges.