Fa dies que intento -sense èxit- trobar temps per escriure tot el que vaig veure a la Festa de Sant Joan de Ciutadella aquest passat mes de juny. Tinc molts apunts per convertir en articles, però no hi ha manera de trobar el temps…  Aquesta nit, tot i que fot una calda africana i que ha estat un dia força llarg, provo d’explicar breument només tres detalls que em van cridar especialment l’atenció: els pessebres santjoaners, el fet d’emmirallar-se davant els cavalls i les carotes omnipresents.

La primera vegada que vaig ser a la Festa de Sant Joan de Ciutadella no vaig gaudir de la festa com ho fet aquest any. Tot i que anar-hi a treballar és molt diferent d’anar-hi a gaudir-ne, no amagaré que, gràcies al T que em va fer de “cicerone” i a l’experiència de ser tothora amb la S i en D al costat de les carotes, l’experiència ha estat peculiar. M’hi he passejat sense pressa, al costat dels que organitzen alguns aspectes de la festa, no volent estar a tot arreu, i d’aquesta manera m’he pogut fixar amb alguns detalls que em semblen interessants.

En primer lloc, m’ha sorprès la presència d’una espècie de pessebres santjoaners a moltes llars. Es tracta d’un espai de la casa, sovint a l’entrada,  sobre una taula, on hi ha un conjunt de figures de mides i formes diverses que reprodueixen a escala diferents elements i personatges de la festa. El cas que vaig poder fotografiar era una reproducció de la comitiva del Dia d’Es Be: els policies, el flabiolaire, els caixers, s’homo d’es be, els que juguen a llançar-se avellanes… Sens dubte, aquest petit altar de la festa, present en moltíssimes cases i fet exclusivament per a l’ocasió (es desmunta quan acaben les celebracions) té moltes semblances amb els pessebres nadalencs. Les peces s’adquireixen totes de cop o una a una, en cada edició, de manera que el conjunt pot ser homogeni o bé heterodoxe, en funció de les peces. Sens dubte, una idea excel·lent, perfectament exportable a tantes festes, sobretot les basades en seguicis festius i de les que ja existeix cert “merchandising”, especialment pel que fa al bestiari festiu. Es tracta de reproduir, a escala i amb figuretes comprables (una cada any), el que passa als carrers els dies de la festa.

Un altra de les coses que em va sorprendre passa durant el dia 24 a la nit, abans dels jocs al Pla. La gent que és entre els cavalls busca el mirall que duen al front els animals, sobre els ulls, al bell mig d’una creu que fa de guarniment. S’agafen al morro de l’animal i li fan baixar fins a poder veure’s reflexats en el mirall. Ho fan persones individuals però també parelles. No sé si la cosa respon a la demanda d’un desig o és simplement és un joc -no ho vaig demanar-, però el que si que vaig poder apreciar és que quan s’aconsegueix l’emmirallament s’esclata d’alegria. És un detall, si es vol insignificant, però em té realment intrigat.

Finalment, de les carotes, l’objecte més desitjat pels joves durant les festes i una de les seves icones -és a tot arreu: aparadors, cases, cavalleries, etc- en vull destacar només un aspecte (en un proper article explicaré la funció que fan en la festa i l’evolució que han sofert al llarg dels anys): que malgrat estar envoltades d’un secretisme i misteri dificilment explicables, després s’integren amb absoluta normalitat amb els elements del paisatge quotidià. La fotografia és d’una de les carotes indultades, que l’artista que les va pintar enguany va voler donar al seu cosí, cuiner d’un restaurant d’una cala turística d’aprop de Ciutadella.