Salta i balla damunt un petit altell de fusta que hi ha darrera l’altar principal. No té més de tres anys i sembla absolutament feliç seguint el so que surt d’un grup de músics que, a l’altra banda, davant la gernada que hi ha asseguda als bancs de l’església, fan ballar uns gegants. Jo, que sóc assegut aprop d’aquesta nena, esperant que entri el pilar, molt cansat i sense la possibilitat de documentar fotogràficament la festa perquè la Canon se m’ha espatllat, l’observo i al·lucino amb el que passa tot seguit…
La nena és pura espontanietat, pura alegria, pura despreocupació, pura connexió amb el petit món que s’ha creat dins l’església en ocasió de la festa. Sona alguna cosa amb ritme i ella, amagada rera l’altar, balla i salta seguint la música. Es desplaça fent coreografies divertides, ara picant de peus, ara aixecant les mans, ara fent un salt, sempre amb un gran somriure que resumeix el seu estat d’ànim. Però, de sobte, apareix una dona -que suposo que deu ser la seva mare- i comença a renyar-la amb vehemència. L’intenta agafar pel braç, li diu que s’aturi, i que calli, posant-se el dit davant els llavis. La nena s’escapa i continua ballant. Aleshores la mare s’aixeca, l’agafa amb força i li fot una cleca al cul. Em quedo estupefacte. Perquè la pega? No ho entenc… Aquesta nena no està fent cap mal a ningú, i no impedeix el desenvolupament de la festa perquè ningú la veu, només els que som amb ella rera l’altar. Què és exactament el que molesta a la seva mare? Que no es comporti com un adult? Que balli i salti? Que sigui feliç d’aquella manera?
Fa anys que observo escenes com aquestes a tot arreu: pares reprimint als seus fills per nimieses. Pares que trenquen la felicitat despreocupada i juganera del seus menuts per castigar-los sense motiu. Bé, sense més motiu que fer-ho – això de reprimir-los- perquè a ells els dóna la gana. Una escena semblant la vaig viure fa uns mesos al Pirineu. Jo era dinant al bar d’un poble i uns nens corrien amunt i avall, perseguint-se. Jugaven a empaitar-se. Em vaig passar una bona estona observant-los, distret, gelós de la seva felicitat infantil i intentant escatir de què anava aquell joc. Però, de sobte, va aparèixer el progenitor repressor – en aquest cas un mascle- cridant pel nom al seu fill. L’home va endur-se el petit de mala manera i li va fume un clatellot. I, és clar, es va acabar el joc i el nen va esclatar a plorar. L’altra nena, va mirar a aquell energumen amb por i va fugir per abraçar-se amb la seva mare. Em vaig quedar glaçat.
Aquests pares repressors són els mateixos que després es queixen que els nens d’avui en dia són prepotents i malcriats, agressius, que no creuen, que fan sempre el que volen i que estan sobreprotegits. I -afegeixen- que tot és culpa d’aquesta societat, i que s’estan perdent els valors. Com volen que siguin els seus nens si a la mínima els claven un ventallot? Ells fan exactament el que després critiquen. Em recorden als que s’estan tot el dia queixant-se que la vida d’avui en dia va molt depressa, que tot va excessivament ràpid i que això no els permet fruir de res. Aquests que diuen això són els mateixos que ho fan tot depressa i corrents: es desplacen a tot arreu amb vehicles ràpids (fins i tot per anar a comprar el pa al matí), contracten viatges en què van d’un monument a l’altre, sense tenir temps de veure res ni parlar amb els locals (un tour que, per cert, després els serveix per vantar-se que han estat a tal o qual país). Són els mateixos que agafen tants avions com poden i que tenen l’agenda permanentment ocupada perquè sempre estan fent coses. Com volen gaudir del pas del temps si no s’aturen ni un instant? Com volen que passi el temps, el seu temps, si van tothora accelerats?
Em quedo doncs amb el que un dia en Xesco Boix va dir als nens -una frase que també podria haver subscrit el malaguanyat Michael Jackson-: “Jo he arribat a la conclusió de que els adults estan tocats del bolet… No tots sortosament. Els grans diuen mentides, no compleixen la paraula donada, estan gairebé ensopits, la imaginació no els funciona, es compliquen innecessàriament la vida… Ras i curt que estan tocats del bolet… Si us plau: no els imiteu pas!”
