Aquests dies he passat, per motius familiars, moltes hores en un hospital. Afortunadament no he hagut d’estar mai ingressat i, tret de comptades vegades en què hi he hagut de passar-m’hi per solucionar un problema puntual, mai havia estat tant de temps dins un recinte d’aquestes característiques. Més enllà de l’admiració que em susciten els metges i la resta de persones encarregades de guarir als malalts, i més enllà de saber apreciar la funció social que fan, els hospital mai m’han agradat. Així que, aprofitant un temps en què hi havia moltes visites, he anat a casa la M, que aquest matí m’havia anunciat que havia parit la criatura que feia temps que gestava dins seu.

Ha parit a casa seva i de part natural. Avui, això és una raresa que només practiquen dones extraordinàries, com la M. Sis hores després de trencar aigües, i amb l’ajuda d’una comadrona, la M ha viscut, el dia de Pasqua, l’experiència de parir. M’ha explicat que havia estat molt dolorós, però que no es tractava d’un dolor sostingut en el temps si no que apareixia molt intensament durant uns minuts i que després marxava. També m’ha explicat que, tot i comptar amb l’ajut d’un llibre que explicava el procés d’aquestes característiques, s’havia sentit força desorientada durant tot el procés. M’ho deia mostrant encara poca destresa en agafar la N per donar-li el pit. També m’ha explicat que l’habitació del pis on la N havia nascut havia quedat com escorxador i que mentre els seus acompanyants ploraven d’alegria, ella no va poder ni tant sols somriure. I que després havia sentit una sensació majestuosa, immensa… I m’ho ha dit afegint: immensa… perquè el dolor havia desaparegut! Després m’ha comentat que, tot i el dolor, pensava recomanar a totes les seves amigues embarassades el part natural. També m’ha dit que la comadrona els havia tranquil·litzat molt quan els havia dit que no patíssin, que si alguna cosa anava malament (la nena tenia el cordó al voltant del coll i estava mal posada per sortir), tenien molt de temps per arribar-se a un hospital.

(la N amb el seu pare)

Una setmana abans ja havíem parlat sobre el part natural. Ella deia que volia parir com un animal. L’expressió és exacte i hi vaig estar totalment d’acord. A mi em sembla que parir de forma natural, a casa o en un espai especialment preparat per a tal propòsit, hauria de ser una cosa més normal del món. Parir és un fet inherent al gènere femení, una de les seves característiques bàsiques, i diferenciadores respecte al masculí. Segons el diccionari, parir és “Expel·lir la femella el fetus que portava dins el ventre”. De fet, un dels eslògans més repetits pel feminisme al·ludeix a aquest tret: “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Per cert, l’eslògan seria útil per reivindicar determinats drets sino fós perquè conté un petit engany: que moltes dones que l’utilitzen, en realitat, no han parit mai. Perquè donar a llum en un hospital, no és, en realitat, parir de debò. A moltes dones el que fan és extreure’ls el fetus que duen dins totalment sedades. Parir és realitzar el procés que ha viscut la M aquesta Setmana Santa. I el que crec que hauria de viure tota dona almenys una vegada durant la seva vida.

És evident que moltes dones no volen parir de forma natural perquè tenen pànic al dolor. I és comprensible. Però també hauríen de tenir en compte que tota experiència profunda requereix d’un procés que sovint implica dolor. Que la majoria de dones d’avui en dia pareixin en els hospitals em sembla, doncs, conceptualment aberrant. Els hospitals són per guarir malalties i a mi em sembla que tenir una criatura no és cap malaltia, si no una de les expressions més importants de la condició femenina. A la xarxa hi ha milers de recursos per trobar informació sobre el part natural i fins i tot espais a Catalunya especialment preparats per a concebre, alguns fins i tot dins dels mateixos hospitals, que ja s’han adonat de la tendència i s’adapten a les noves demandes.

La M m’envia un text i una fotografia postpart, que reprodueixo:

>Sucedió así
>
>Apareció la luna con un torrente bajo sus faldas, agua impetuosa que
>arrastraba con furia cualquier resto de resto en la tierra, se llevaba todo,
>no quedaba nada, solo la noche y el placerdolor, solo una loba entre
>lobas aullando y al final, el mar, eterno y largo, con millones de estrellas
>al fondo y entre todas…Noa…
>
>Nada mas nacer, la niña pez se sentó en la playa y escuchó a su
>padre cantar…
>
>Sucedió así, os lo juro, fue el lunes de pascua o lunes de aguas, a
>la hora en que el sol todavía se peina para salir, y fue en casa,
>en el mero centro del planeta 15. Marisa, la partera de las hadas
>le mostró el camino, Gabriel fue ternura y miel y también
>ayudaron un pájaro y una ardilla.
>
>Y sí, como esperábamos tiene un poder mágico y si no se lo
>creen, aguanten un poco, acérquense a la fiesta y
>esperen ser tocados por su varita.
>
>Viva! Viva Noa!–gritan las flores esta primavera-